Pierre Elliott Trudeau
.jpg)
Joseph Philippe Pierre Yves Elliott Trudeau, més conegut com a Pierre Trudeau o Pierre Elliott Trudeau, PC, CC, CH, QC, MSRC (Mont-real, 18 d'octubre de 1919 - Mont-real, 28 de setembre de 2000) fou un polític quebequès de la segona meitat del segle xx. Fou dos cops Primer ministre del Canadà: del 20 d'abril del 1968 al 3 de juny de 1979, i del 3 de març de 1980 al 30 de juny de 1984.[1] El seu fill Justin Trudeau també va esdevenir Primer ministre del Canadà l'any 2015.
Nascut en el si d'una família francocanadenca a Outremont, un suburbi de Montreal, Trudeau es va dedicar a l'advocacia fins que va decidir entrar a la política en la dècada del 1950, com a opositor al conservador partit Union Nationale, que llavors dominava el Quebec. El 1965 va abandonar el Nou Partit Democràtic pel Partit Liberal, sent electe a la Cambra dels Comuns aquest mateix any. El 1967 va ser designat ministre de Justícia i Fiscal General pel primer ministre Lester Bowles Pearson. Des d'aquesta posició Trudeau va flexibilitzar les lleis relacionades al divorci, va despenalitzar l'homosexualitat i va legalitzar l'avortament en totes la províncies. El 1968 va succeir a Pearson com a líder del Partit Liberal, la qual cosa el va convertir en primer ministre del país. La seva personalitat carismàtica i extravertida va provocar un fenomen social conegut com "Trudeaumania", que va assegurar la seva aclaparadora victòria en les eleccions d'aquest any.[2]
Trudeau va ser la figura central de la política canadenca durant quinze anys, d'una manera mai abans vista al país. A més va rebre molta més atenció internacional que qualsevol altre líder del país. Va guanyar tres eleccions seguides; el 1968, 1972 i 1974; fins que va ser derrotat per un estret marge el 1979, pel conservador progressista Joe Clark. Tan sols mesos després tornaria al poder després de la seva victòria en les eleccions de 1980, governant fins a 1984, quan va decidir retirar-se de la política. El seu mandat com a primer ministre va ser el tercer més llarg en la història del Canadà, només darrere de John A. Macdonald i William Lyon Mackenzie King.
Biografia[modifica]
Va néixer el 18 d'octubre de 1919 a la ciutat de Montreal, província de Quebec, en el si d'una família de possibles, de mare escocesa, i pare francès.
Des dels sis fins als dotze anys, Trudeau va anar a l'escola primària, Académie Querbes, a Outremont, on es va submergir en la religió catòlica. El col·legi, per a catòlics anglesos i francesos, era exclusiu i amb classes molt reduïdes, i Trudeau va destacar en matemàtiques i religió.[3] Des de ben petit, Trudeau va ser bilingüe amb fluïdesa, la qual cosa més tard va ser un "gran avantatge per a un polític al Canadà bilingüe". En l'adolescència, va anar al col·legi francòfon dels jesuïtes Jean-de-Brébeuf, un prestigiós centre d'ensenyament secundari conegut per educar a l'elit de les famílies francòfones del Quebec.[4]
En el seu setè i últim any acadèmic, 1939-1940, Trudeau es va centrar en aconseguir una beca Rhodes. En la seva sol·licitud va escriure que s'havia preparat per al càrrec públic estudiant oratòria i publicant molts articles en Brébeuf. Les cartes de recomanació l'elogiaven molt. El pare Boulin, que era el director del col·legi, va dir que durant els set anys que Trudeau va passar en el col·legi (1933-1940), havia guanyat un "centenar de premis i mencions honorífiques" i "s'havia distingit en tots els camps".[5] Trudeau es va graduar en el Collège Jean-de-Brébeuf el 1940, a l'edat de vint-i-un anys.[6]
Trudeau no va obtenir la beca Rhodes. Va consultar a diverses persones sobre les seves opcions, entre altres Henri Bourassa, l'economista Edmond Montpetit i el pare Robert Bernier, franc-manitobà. Seguint els seus consells, va triar la política i es va llicenciar en Dret en la Universitat de Montreal.[7]
Es va educar a les escoles més prestigioses del món: la Universitat Harvard, la London School of Economics i l'Institut d'Estudis Polítics de París (col·loquialment conegut com Sciences Po).[8]
Probablement se'l pot qualificar com el primer ministre més popular i polèmic en la història del país. Una vegada en el càrrec es va fer responsable de l'establiment com a oficial dels idiomes francès i anglès, va crear la legislació de la Carta Canadenca dels Drets i les Llibertats, la qual estableix la Igualtat de Drets, que implica que tots els ciutadans tenen Dret a la protecció i benefici de la llei sense cap discriminació sigui per origen, color, raça, sexe, edat o discapacitat mental o física. Aquesta carta també inclou la llibertat d'expressió i de premsa.
El document estableix en la secció 27 que «Aquesta Carta haurà d'interpretar-se d'una manera consistent amb la preservació i millora del patrimoni multicultural dels canadencs».
També va tenir molt a veure en la repatriació des d'Anglaterra de la Constitució de 1867, la British North America Act, i la seva renovació , acabant d'aquesta forma amb els últims llaços colonials amb aquest país. També va ser qui va establir l'actual Constitució del Canadà, dictada sota el seu últim govern el 1982.
Carrera política[modifica]
En acabar els seus estudis va recórrer Europa durant diversos anys i el 1943 va tornar al Canadà i va començar a treballar com a advocat. També va tornar a la Universitat del Quebec com a professor adjunt, mentre establia els seus primers contactes polítics com a funcionari en la Secretaria del Gabinet d'Ottawa, va acabar sent el principal assessor en qüestions de Dret Laboral i de Llibertats Civils.
El 1961 va ser batejat catedràtic adjunt de la Facultat de Dret de la Universitat de Montreal, en la qual va estar fins a 1965. En aquest mateix any es va presentar a les eleccions parlamentàries pel Partit Liberal i va ser elegit diputat per primera vegada.
Un any més tard va ser elegit secretari parlamentari del primer ministre Lester Pearson, ja que va exercir fins a abril de 1967 quan va ser nomenat ministre de Justícia i procurador general del Canadà, càrrecs que va exercir fins a 1968. En la seva etapa com a ministre de Justícia va practicar reformes liberals en terrenys com l'avortament i l'homosexualitat.[8]
El 1968 va guanyar les eleccions i va ser batejat primer ministre en successió de Lester Pearson. Durant aquest mandat es destaquen entre altres mesures, el decret d'estat de guerra davant diversos actes de terrorisme, entre els quals s'inclou l'assassinat del ministre de treball Laporte.
El 1972 es va establir un govern minoritari que el va reelegir com a primer ministre. Durant aquest període va tenir el suport dels socialdemòcrates del NDP. Encara que el 9 de maig de 1974 va perdre una moció de censura, el 8 de juny del mateix any va ser novament reelegit amb majoria absoluta en les eleccions legislatives.
El 1976 va visitar Cuba, visita en la qual va portar a la seva família. Va ser el primer cap d'Estat d'un país membre de l'OTAN que ho va fer. Va establir una forta amistat amb Fidel Castro, que només acabaria amb la mort de Trudeau el 2000. Castro acudiria al seu funeral, on saludaria a tota la família Trudeau.
El 1978 va decretar l'embargament a Cuba, que es va mantenir fins a l'estiu de 1993, en tenir coneixement de la presència militar cubana a Angola. El 1979 el van derrotar els conservadors, amb Joe Clark al capdavant, cosa que el va convertir en el líder de l'oposició. El nou govern va durar 8 mesos, i Pierre Trudeau va ser reelegit per quarta vegada el 18 de febrer de 1980.
Ferm defensor del federalisme, tenia una visió del Canadà com alguna cosa més que una simple suma de territoris independents. El 1980, amb una apassionada campanya en contra del separatisme, va aconseguir que en un referèndum plantejat al Quebec sobre la qüestió, la proposta fos derrotada per un 60% dels vots.
Política social durant la seva etapa com a Primer Ministre entre 1968 i i 1979[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Pierre Trudeau Biography» (en anglès). Biography.com. [Consulta: 11 juliol 2014].
- ↑ «La ‘trudeaumanía’ resurge en Canadá». El País.
- ↑ English (2006), p. 25–27.
- ↑ «Rank». Arxivat de l'original el 29 de enero de 2009. [Consulta: 15 maig 2022].
- ↑ English (2006), p. 65.
- ↑ English (2006), p. 47.
- ↑ English (2006), p. 73.
- ↑ 8,0 8,1 «Mor l'ex primer ministre del Canadà Pierre-Elliot Trudeau». El País.
Enllaços externs[modifica]
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pierre Elliott Trudeau |
- CanadaHistory.com - Biografia Arxivat 2017-11-06 a Wayback Machine. (anglès)
- CBC Digital Archives - Pierre Elliott Trudeau: Filòsof i Primer Ministre (anglès)
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Lester B. Pearson | 15è Primer Ministre del Canadà 1968-1979 | Succeït per: Joe Clark |
| Precedit per: Joe Clark | Primer Ministre del Canadà 1980-1984 | Succeït per: John Napier Turner |