Juan Manuel Fangio
.jpg)  | ||||||||||||||||||||||||||
| Biografia | ||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 24 juny 1911 Balcarce (Argentina) | |||||||||||||||||||||||||
| Mort | 17 juliol 1995 (84 anys) Buenos Aires (Argentina) | |||||||||||||||||||||||||
| Activitat | ||||||||||||||||||||||||||
| Ocupació | emprenedor, pilot de Fórmula 1, pilot d'automobilisme | |||||||||||||||||||||||||
| Esport | automobilisme | |||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||
| Participà en | ||||||||||||||||||||||||||
| 24 Hores de Le Mans | ||||||||||||||||||||||||||
| Família | ||||||||||||||||||||||||||
| Cònjuge | cap valor | |||||||||||||||||||||||||
| Parents | Juan Manuel Fangio II (nebot) | |||||||||||||||||||||||||
Premis
| ||||||||||||||||||||||||||
   | ||||||||||||||||||||||||||
Juan Manuel Fangio (Balcarce, 24 de juny de 1911 - Buenos Aires, 17 de juliol de 1995) fou un automobilista argentí. És considerat un dels millors pilots Fórmula 1 gràcies als cinc campionats que va aconseguir (1951, 1954, 1955, 1956, 1957).
A més, l'argentí va guanyar 24 de les 51 curses oficials en què va participar, aquesta alta efectivitat és l'argument que fan servir alguns aficionats per a considerar-lo el millor pilot de la història davant d'altres estrelles com Michael Schumacher o Ayrton Senna.
Les seves restes mortals descansen al cementiri de la seva ciutat natal, Balcarce, a la província de Buenos Aires.
Biografia[modifica]
Infància[modifica]
Juan Manuel Fangio va néixer a Balcarce[1] al si d'una família modesta d’immigrants italians dels Abruços, el seu pare era obrer paleta decorador.[2] És el cinquè de sis fills.[3][4] No molt bo a l'escola, és un apassionat del futbol però també de la mecànica, ja que durant el seu temps lliure va a un taller de reparació d'automòbils.[5]
L'any 1922, amb 11 anys, mentre estava a l'escola, es va fer aprenent de mecànic en un taller de Balcarce que preparava sobretot cotxes de carreres. Uns anys més tard, va abandonar els estudis i va ser contractat pel concessionari Ford i després pel concessionari Studebaker de la seva ciutat natal. Mecànic competent, també se li va encarregar de vegades provar cotxes nous, cosa que li va permetre, amb només 16 anys aprendre les alegries de conduir.
L'any 1929, amb 18 anys, va debutar en competició, com a copilot, al costat d'un ric client del garatge per al qual treballava.
1936-1938: primeres curses[modifica]
L'any 1933, després d'un any de servei militar al Sisè Regiment d'Artilleria de Campo de Mayo[5] on era conductor personal d'un oficial superior, va obrir el seu garatge amb l'ajuda del seu pare i els seus germans.
L'any 1936, quan tenia 25 anys, va competir en la seva primera carrera, conduint el Ford A d'un amic preparat al taller familiar. En els mesos següents, va repetir l'experiència en diverses ocasions, amb el Ford A després amb un Buick V8 i finalment amb un Ford V8 de 85 CV que va presentar el 1938 al Gran Premio de Necochea. Tercer en la seva fase de classificació, després setè a la final, Fangio va anar prenent consciència de les seves qualitats com a pilot. El novembre de 1938 va entrar als 400 km de Tres Arroyos, però va ser suspès per un accident mortal.[6]
1939-1942: el temps de carreteras[modifica]
A partir de 1939, Fangio va abandonar el circuit per dedicar-se a les curses de carretera (anomenades a l'Argentina Turismo Carretera), aleshores extremadament populars al país. Són esdeveniments de diversos centenars de quilòmetres disputats per camins sinuosos i pedregosos, tan exigents per a les màquines com per als organismes.[7]
Gràcies a una subscripció llançada a Balcarce, Fangio va adquirir un Chevrolet de 6 cilindres que ràpidament li va permetre competir amb els germans Galvez, aleshores els dos grans pilots argentins de l'especialitat. El 1940 va guanyar el seu primer gran esdeveniment, el Gran Premio del Norte, una cursa llarga i esgotadora de dues setmanes i 9.445 km entre Lima (Perú) i Buenos Aires (Argentina) a través de la serralada dels Andes per ports de muntanya a més de 4.000 metres. A finals d'any va obtenir el seu primer títol de campionat argentí Carreteras, títol que va conservar el 1941.[7]
L'any 1942, la guerra que esclatava a Europa i es va estendre a la resta del món va començar a posar a prova l'economia argentina. A causa del racionament, l'automobilisme es va suspendre i Fangio es va dedicar exclusivament al bon funcionament del seu taller.
1947-1948: les temporadas[modifica]
El 1946, al final de la guerra, es van reprendre les curses d'automòbils a l'Argentina. Aquesta recuperació es va veure facilitada per l'arribada al poder del general Juan Domingo Perón, gran aficionat al motor, que volia fer-ne una eina de prestigi per a l'Argentina. Va llançar així la idea d'organitzar a l'Argentina una temporada de circuits durant l'estiu austral (hivern a Europa) durant la qual els millors pilots del món, aleshores principalment els italians i els francesos, s'ajuntarien amb glòries locals.
Fangio va participar a la primera temporada durant l'estiu austral de 1947 però, per manca d'equipament competitiu (un Ford T amb motor Chevrolet), gairebé no va poder destacar. Els mesos següents, nombrosos èxits al volant d'un Volpi-Chevrolet preparat per ell li van permetre convèncer l'Automòbil Club d'Argentina perquè li confiés un cotxe competitiu per a la temporada 1948.[8]
En aconseguir competir amb els millors, Fangio no va tardar a justificar les esperances dipositades en ell alhora que es va guanyar la simpatia i el respecte de pilots de renom com Achille Varzi, Luigi Villoresi i Jean-Pierre Wimille.
1948-1949: primers passos a Europa[modifica]
Després d'haver aconseguit atraure a l'Argentina alguns dels millors pilots del món, l'Automòbil Club d'Argentina, encara fortament encoratjat per Perón, posa en marxa la segona fase del seu programa de desenvolupament per a l'automobilisme argentí, enviant alguns dels seus pilots més talentosos, inclòs Fangio, a Europa, perquè es familiaritzin amb l'entorn de curses del vell continent.
Amb motiu d'aquest viatge, Fangio va fer, d'una manera totalment improvisada, el seu debut a la Formula 1 durant el Gran Premi ACF disputat el 18 juliol 1948, al circuit de Reims. Va ser cridat per Amédée Gordini per substituir en poc temps el pilot francès Maurice Trintignant, víctima d'un greu accident uns dies abans del Gran Premi de Suïssa a Bremgarten. Malgrat la resistència heroica, Fangio es va mostrar impotent davant la formidable Alfetta i es va rendir després de l'avaria del seu motor Gordini.[9][10]
L'any 1949, l'Automobil Club d'Argentina va avançar en la formació d'un autèntic equip argentí, que òbviament incloïa Fangio, per competir a Europa. Benedicto Campos formava llavors part del lot. Al volant de l'ACA Maserati 4CLT, Fangio va guanyar l'última cursa de la temporada 1949, abans de marxar cap a Europa per competir en la seva primera temporada internacional real.
Ràpidament, l'epopeia europea de la selecció argentina es va convertir en un triomf mentre Fangio continuava triomfant, amb una superioritat insolent, en esdeveniments de desigual importància: Gran Premi de San Remo, Gran Premi de Pau, Gran Premi del Rosselló, Gran Premi de Marsella (en un Gordini), Gran Premi Autòdrom a Monza (en un Ferrari llogat a última hora a la Scuderia Ferrari) i després Gran Premi d'Albi.
A finals d'any, Fangio va tornar a l'Argentina com a heroi nacional però, sobretot, va tenir la satisfacció d'haver obtingut un volant oficial dins de l'equip Alfa Romeo per a la temporada 1950, el primer campionat del món de Fórmula 1.
1950-1951: primer títol amb Alfa Romeo[modifica]
Afligit pels accidents mortals d’Achille Varzi i Jean-Pierre Wimille, l'equip Alfa Romeo Racing es va saltar la temporada 1949 però això no va impedir que es presentés com a favorit per al campionat del món de 1950, ja que la superioritat tècnica de l'aclaparador Alfetta 158 és gran i també ho és l'equip de pilots format per Fangio, Giuseppe Farina i Luigi Fagioli (el 3 FA).
Ràpidament, el campionat es va reduir, com era d'esperar, a un duel entre Farina i Fangio. Víctima d'una avaria mecànica durant la ronda inaugural a Silverstone, Fangio va guanyar el seu primer Gran Premi del Campionat del Món, al volant del seu Alfa Romeo 158, aconseguint alhora un hat trick (pole position, millor volta de la carrera i victòria), durant el Gran Premi de Mònaco, el 21 de maig de 1950. També va guanyar a Bèlgica i al Gran Premi de l'ACF però diverses retirades li van costar el títol. va acabar subcampió, a tres punts de Farina.
El 1951, Fangio, encara amb l'Alfa Romeo que va entrar al Tipo 159, semblava disposat a venjar-se com ho demostra la seva victòria al primer Gran Premi de la temporada a Suïssa, després d'una demostració de conducció sota la pluja. Però després d'una segona victòria adquirida a França al circuit de Reims (compartida amb el seu company Fagioli que li havia cedit el seu cotxe), Fangio va patir el domini de l'Escuderia Ferrari, dirigida pel seu compatriota José Froilán González però sobretot per Alberto Ascari. Una retirada a Itàlia combinada amb una victòria d'Ascari sembla condemnar-lo a un altre fracàs al campionat. El 28 d'octubre, per a l'última prova de la temporada, al circuit de Pedralbes, una pista no permanent de la ciutat de Barcelona, Ferrari va cometre un error en la tria dels pneumàtics i va oferir la victòria i el títol mundial a Fangio. Després de la seva victòria al Gran Premi d'Espanya, Juan Manuel Fangio va guanyar el Campionat del Món de Fórmula 1 —el primer dels seus cinc títols mundials— al volant del seu Alfa Romeo.[11][12][13][14]
1952-1953: dues temporades per oblidar[modifica]
Les retirades combinades d’Alfa Romeo i Talbot-Lago, la dissolució de l'associació Simca-Gordini i el fracàs del projecte British Racing Motors deixant a Ferrari l'únic equip en disputa a l'inici de la temporada 1952, la FIA va decidir organitzar els campionats del món de 1952 i 1953 sota els auspicis de la Fórmula 2, el nou reglament de la Fórmula 1 (2.500 cm3) ha d'entrar en vigor el 1954[15]
Fangio troba refugi a Maserati; la seva primera cursa amb el nou A6GCM està prevista per 8 juny a Monza, al Gran Premi de l'Autòdrom, una prova no campionat. El dia abans, Fangio va entrar al volant d'un BRM V16 de Fórmula 1 en un esdeveniment de Fórmula Lliure a l'Ulster i tenia previst volar a Monza però per problemes meteorològics, l'avió no va poder anar més enllà de París i el pilot argentí va haver de viatjar de París a Monza en cotxe. Només amb una precisió extrema després d'una nit sense dormir a la carretera es va presentar a l'inici de la cursa, sense haver participat a les proves. A la segona volta, al revolt de Lesmo [16], va cometre un error de conducció i el seu Maserati va fer un esgarrifós volteig. Recuperat amb greus ferides a les vèrtebres cervicals, Fangio va escapar de la paràlisi, però va haver de sotmetre's a una llarga convalescència i va passar diversos mesos en un guix.
Va tornar a competir el 1953. Una impressionant sèrie de segones posicions li va permetre tenir, durant un temps, una il·lusió al campionat però va ser sistemàticament dominat pels Ferrari, sobretot el d’Alberto Ascari que va guanyar el títol. Fangio ha d'esperar a l'última ronda de la temporada, a Monza, per tornar a la victòria, al final d'una darrera volta de suspens, evitant per poc el líder Alberto Ascari en angoixa a la sortida de l'últim revolt abans de l'arribada.[17]
1954-1955: domini Mercedes[modifica]
Al final de la temporada de 1953, Juan Manuel Fangio va ser contactat per Mercedes-Benz, que tenia previst aprofitar el canvi de reglament tècnic (tornada a la F1, 2,5 litres màxim, combustible gratuït) per tornar al Gran Premi després de 15 anys d'absència. Fangio coneix bé Mercedes i el seu director de carreres Alfred Neubauer, ja que va córrer per ells a l'Argentina durant la temporada 1951, quan la firma estrella tot just tornava a la competició. Els èxits recents de Mercedes a les 24 Hores de Le Mans i a la Carrera Panamericana el van convèncer finalment del formidable potencial de la marca alemanya.[18][14]
Com que el Mercedes-Benz W196 no podia estar preparat abans del Gran Premi de França, Mercedes va acceptar que Fangio començaria la temporada en un altre equip per no posar en perill les seves possibilitats de campionat. Conduint el Maserati 250F, Fangio va guanyar les dues primeres rondes del campionat, a Argentina i després a Bèlgica. Al Gran Premi de França, tercera prova de la temporada (a banda de les 500 Milínies d'Indianapolis disputades sota la fórmula internacional), Fangio va descobrir el Mercedes W196 que destacava per la seva aerodinàmica molt acurada. A diferència d'altres cotxes de F1, el W196 té rodes de carenat. Mentre els rivals de Fangio esperaven que Mercedes patissin un període d'adaptació, l'argentí va aconseguir la pole position i va guanyar en la seva primera aparició. A Silverstone, en unes condicions que no s'adaptaven a les característiques del seu cotxe, Fangio va acabar laboriosament quart però, a Nürburgring, amb el W196 en versió sense carenat, va reprendre la seva marxa triomfal. El seu èxit va ser, però, eclipsat per la mort durant els judicis del seu jove compatriota i protegit Onofre Marimón. Dues noves victòries a Suïssa i després a Itàlia van assegurar a Fangio un segon títol mundial.
Fangio va començar la temporada 1955 en la posició de gran favorit. Va començar l'any amb la que segueix sent una de les seves victòries més famoses, a l'Argentina. Sota un sol fulgurant, els pilots es trobaven físicament incapaços de completar els 375 km del Gran Premi pel seu compte i, ràpidament a mesura que la gent es retirava, diversos pilots es van girar al volant del mateix cotxe, tal com autoritzava la normativa. Fangio, amb el seu impecable estat físic i la seva experiència amb les formidables carreteras argentines, va arribar victoriós a la meta en solitari.
Després de retirar-se a causa d'una fallada en el motor a Mònaco, Fangio va fer un descans de la temporada de Fórmula 1 participant a les 24 Hores de Le Mans, al volant del Mercedes-Benz 300 SLR. L'equip que forma amb el jove prodigi britànic Stirling Moss (també el seu company de F1) és el gran favorit. Fangio estava lluitant amb el Jaguar de Mike Hawthorn quan es va desenvolupar el drama, unes hores després de l'inici. Sorprès per una maniobra brutal de Hawthorn per tornar als boxes, Lance Macklin va fer un desviament que el francès Pierre Levegh no va poder evitar, el Mercedes del qual va enlairar abans de desintegrar-se al terraplè que separava la pista de les grades, llançant runes mortals a la multitud. Més de 80 persones moren. Fangio, que anava just darrere de Levegh, va escapar de la tragèdia per poc. Unes hores més tard, mentre la tripulació de Fangio-Moss liderava la cursa, la direcció de Mercedes va decidir retirar els seus cotxes i Fangio per no participar mai més a les 24 Hores de Le Mans.
Amputada per diverses rondes arran del drama de les 24 Hores, la temporada de Fórmula 1 continua tanmateix, encara dominada per Mercedes, sense oposició real després de la retirada de la Scuderia Lancia, enmig de grans dificultats econòmiques i contusionada per la mort d'Alberto Ascari poc després del Gran Premi de Mònaco i donada la mala forma de Ferrari i Maserati. Fangio va guanyar a Zandvoort, va acabar segon a Aintree darrere de Moss sense disputar realment la victòria i després va guanyar a Monza, guanyant el seu tercer títol mundial al mateix temps.
1956: amarg quart títol a Ferrari[modifica]
Al final de la temporada de 1955, Mercedes va anunciar la seva retirada de l'automobilisme, una decisió que devia molt al drama de les 24 Hores de Le Mans, però també a la sensació de la firma estrella de no tenir res més a demostrar en l'esport després de dues temporades de domini indiscutible a Formula 1. Amb 44 anys, Fangio creu que també pot ser el moment que ell s'inclini al capdavant i està pensant seriosament en deixar la Formula 1.
Però això sense l'enderrocament del general Perón el setembre 1955. Tot i que Fangio sempre ha sabut evitar ser explotat per la propaganda peronista, és de coneixement públic que és un dels protegits del president destituït i, en conseqüència, tem que els seus béns a l'Argentina siguin confiscats pels nous dirigents. Aquest sentiment l'anima a seguir la seva carrera al més alt nivell per protegir-se. Va negociar un contracte lucratiu amb Ferrari, que venia d'una temporada fallida de 1955 però que havia recuperat el Lancia D50 amb el seu potencial prometedor.
Victoriós al Gran Premi d'Argentina (victòria compartida amb Luigi Musso perquè Fangio va ser víctima de problemes de combustible al seu propi cotxe), Fangio va acabar segon al Gran Premi de Mònaco, compartint els punts amb Peter Collins que li va cedir el seu cotxe a contracor després de l'argentí. va fer malbé el seu a les voreres del Principat, fruit d'una conducció brusca poc habitual per al triple campió del món. Les desgràcies de Fangio van continuar a Spa on la seva transmissió el va trair mentre estava al capdavant i després a Reims, on es va retardar per una fuita d'oli i es va haver de conformar amb el quart lloc. Els reiterats problemes mecànics que va trobar Fangio van enverinar a poc a poc la seva relació amb Enzo Ferrari, a qui va acusar obertament d'afavorir el jove Peter Collins al campionat. Per la seva banda, Ferrari assenyala amb el dit les insuficiències de Fangio (sobretot la seva cursa fallida a Mònaco) i refuta les acusacions implícites de sabotatge recordant que des de l'inici de la temporada, l'argentí s'ha beneficiat dues vegades de les instruccions de carrera.
L'ambient sulfurós es va calmar a partir del Gran Premi Britànic que Fangio va guanyar amb brillantor, abans de seguir amb un altre èxit al Nürburgring. Impulsat fins al lideratge del campionat del món abans d'entrar a la ronda final a Itàlia, a Fangio només li queden dos oponents: el seu company d'equip Collins i el francès Jean Behra. L'abandonament de Fangio a causa d'una ruptura de direcció és un autèntic benefici per a Collins, que no està, però, en condicions de ser titular. El britànic, fins i tot, va renunciar voluntàriament a les seves escasses possibilitats de ser titular aturant-se a boxes per compartir el seu cotxe amb Fangio, que va guanyar així el seu quart títol mundial.
Malgrat aquest nou títol, les tensions entre la direcció de Fangio i Ferrari van arribar al punt de no retorn i les dues parts es van separar a finals d'any.
1957: últimes gestes i cinquè títol[modifica]
Participació a GP no oficials[modifica]
En realitat Fangio va competir a 67 GP si es compten les curses que no atorgaven punts per al campionat, començant per la primera cursa de vehicles similars als F1 en què va participar va ser el 18 de juliol de 1948 a Reims (França). El reglament era idèntic al de Fórmula 1 (va ser creat l'any 1947) tot i no ser considerat a les estadístiques com a campionats de Fórmula 1, ja que el campionat de pilots va començar l'any 1950.
En realitat, oficialment el campionat existeix des de la temporada 1950 i a més tot i que el calendari de la Fórmula 1 recollia més de 15 proves només 7 d'elles eren puntuables i són les que han servit per a elaborar les estadístiques que per exemple podem trobar al web oficial de la Fórmula 1 o les que serveixen per establir les estadístiques relatives al pilot.
A més, el reglament tècnic original de la Fórmula 1 de pares italians, ha variat substancialment al llarg dels anys fent molt complicat la comparació de pilots de diferents èpoques.
Així, tot i que les comparacions són difícils el que està fora de dubte és que Juan Manuel Fangio és entre els millors pilots de la categoria al volant d'uns vehicles molt més insegurs que els actuals.
Rècords[modifica]
- Percentatge més alt de victòries en curses oficials.
- Únic pilot de la Fórmula 1 que ha estat campió amb 4 escuderies diferents:Alfa Romeo, Maserati, Ferrari i Mercedes.
- 5 mundials de pilots, record absolut de la categoria fins a l'arribada de Michael Schumacher que ha establert el record en 7 campionats.
- 4 mundials de forma consecutiva entre 1954 i 1957, rècord absolut de la categoria fins que Michael Schumacher el va superar amb 5 campionats consecutius entre el 2000 i el 2004.
Premis[modifica]
Va guanyar la Medalla de Vermeil de l'any 1984 que atorga París, també el premi Águila de Buenos Aires l'any 1989 i va ser designat millor automobilista de tots els temps per la International Racing Press Association l'any 1982 a Rio de Janeiro, Brasil.
Referències[modifica]
- ↑ «Juan Manuel Fangio « The F1Fanatics Blog», 19-07-2010. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ Donaldson, 2003, p. 7-8.
- ↑ «Biography | Homenaje a Juan Manuel Fangio», 04-11-2019. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Obituaries: Juan Manuel Fangio | The Independent», 26-04-2020. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ 5,0 5,1 Donaldson, 2003, p. 14-15.
- ↑ «Biografía de Juan Manuel Fangio | Segunda Parte 1937-1942 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ 7,0 7,1 «Biografía de Juan Manuel Fangio | Segunda Parte 1937-1942 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Biografía de Juan Manuel Fangio | Tercera Parte 1943-1949 | Museo Fangio», 21-11-2015. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ «Juan-Manuel Fangio Profile - Drivers - GP Encyclopedia - F1 History on Grandprix.com». Arxivat de l'original el 5 Novembre 2020. [Consulta: 23 gener 2009].
- ↑ «Juan-Manuel Fangio - Biography», 23-10-2016. [Consulta: 19 juny 2024].
- ↑ Jones, Bruce. Carlton Books. The Ultimate Encyclopedia of Formula One, 1995, p. 16. ISBN 978-0-340-64889-6.
- ↑ «Juan-Manuel Fangio - Biography», 23-10-2016. [Consulta: 21 juny 2024].
- ↑ «Juan Manuel Fangio | | F1 Driver Profile | ESPN.co.uk», 24-08-2015. [Consulta: 21 juny 2024].
- ↑ 14,0 14,1 «Latest Formula 1 Breaking News - Grandprix.com», 05-11-2020. [Consulta: 21 juny 2024].
- ↑ Lang, Mike. Grand Prix (en anglès). 1. Haynes Publishing Group, 1981.
- ↑ Molter, 1958.
- ↑ Ferrari, Enzo. Piloti, che gente… (en italià). Conti Editore, 1987.
- ↑ Donaldson, 2003.
Bibliografia[modifica]
- Gerald Donaldson. Fangio: The Life Behind the Legend. Virgin Books. ISBN 978-0753518274
- Karl Ludvigsen. Juan Manuel Fangio: Motor Racing's Grand Master. Haynes Manuals Inc. ISBN 978-1859606254
- Pierre Menard & Jacques Vassal. Juan-Manuel Fangio: The Race in the Blood. Chronosports. ISBN 978-2847070453
Enllaços externs[modifica]
- Fundación Fangio
- Fangio - Un tributo al chueco...
- Maserati Celebrates Fangio Arxivat 2013-09-11 a Wayback Machine. (anglès)
| Precedit per: Giuseppe Farina | Campió del món de Fórmula 1 1951 | Succeït per: Alberto Ascari |
| Precedit per: Alberto Ascari | Campió del món de Fórmula 1 1954-1957 | Succeït per: Mike Hawthorn |