Jardins de Ca n'Altimira
| ||||
| Tipus | Jardí públic  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Gervasi - la Bonanova (Barcelonès) | |||
| Localització | Maó, 11-17 | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Superfície | 0,43 ha | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | Bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 2320 | |||
Els jardins de Ca n'Altimira es troben al barri de Sant Gervasi - la Bonanova de Barcelona i estan catalogats com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1] Formaven part de la finca del mateix nom, que inclou la Casa Josep Altimira,[2] catalogada com a bé d'interès documental (categoria D).[3]
Història[modifica]
El 1866, l'hisendat Josep Altimira i Reniu (Barcelona, 1822-1898) va adquirir a Carme de Dalmases una gran finca de 193.500 pams quadrats pel preu de 8.380 escuts.[4] Posteriorment, el 1872 i 1874, va ampliar la propietat amb altres peces de terra al carrer de la Mare de Déu del Carme.[4] El 1874, va iniciar la construcció de la seva torre, coneguda poularment com «de la Punxa d’or», ja que estava coronada por una cúpula dorada, al costat del camí de Sarrià a Horta (actual passeig de la Bonanova).[5] L'edifici contenia elements de diferents estils: un pati àrab, una capella amb finestrals neogòtics, habitacions amb sostres enteixinats de fusta, un gran saló de ball amb columnes, etc.[5]
El 1880, Altimira va emprendre la construcció dels jardins, i el 1881 va demanar permís per a construir un mur de tanca a l'actual carrer de Maó, segons el projecte del mestre d'obres Joan Frexe i Vilardaga.[6] Aprofitant el desnivell del terreny, aquests es van estructurar en dos nivells; a la part baixa, hi havia un estany amb un templet de vidre al centre i flanquejat per escultures de marbre, on va fer col·locar una escultura d'Hermes, rèplica del bronze de Giovanni da Bologna (1567).[7] També va fer construir unes grutes subterrànies, il·luminades per claraboies i comunicades amb el torrent de Betlem, de manera que es podien inundar per a que els seus invitats hi poguessin navegar amb barques.[8]
Al final de la seva vida, Altimira es va arruïnar, i es va haver de despendre d'algunes obres d'art, entre elles el templet, que va ser adquirit pel banquer Josep Garí i Cañas, que el faria instal·lar a la seva finca d'Argentona (vegeu Can Garí).[9] A la seva mort, els seus béns foren embargats i la finca va ser venuda en subhasta pública i adquirida per la seva neboda Carme Casals i Altimira[10] i els seus fills.[9] Carme Casals es va vendre tots els objectes de valor que va poder, incloent-hi elements decoratius dels jardins, i el 1899 va vendre la finca per 900.000 pessetes a les Missioneres de la Immaculada Concepció, que van instal·lar el seu convent a la torre.[11]
Durant el segle xx, una part de la finca va ser urbanitzada,[8] i el 1985 es va aprovar un Pla Especial de Protecció[12] que permeté la construcció d'un bloc d'habitatges anomenat Las Arcadias (1988) al carrer de Mandri.[13] Una petita part dels antics jardins (0,43 ha) va passar a mans de l'Ajuntament de Barcelona, i el 1991 es van obrir al públic, després d'una remodelació efectuada per l'arquitecta María Luisa Aguado.[14][15]
Descripció[modifica]
Després de l'accés per l'entrada principal del carrer de Mandri, el jardí es mostra exuberant de vegetació, especialment per la presència imponent dels pins blancs (Pinus halepensis). Un camí escalonat descendeix a un nivell inferior, on hi ha una plaça amb una font i, al fons, una sala hipòstila amb 36 columnes, coberta antigament per arbrat i avui dia per una pista de bàsquet. Tots dos nivells estan comunicats per dos ponts, un de pedra i un altre de ferro. A la part superior hi ha una àrea de jocs infantils.[16]
Entre les espècies presents es troben: el lledoner (Celtis australis), el pi pinyer (Pinus pinea), el cedre de l'Atles (Cedrus atlantica), l'om de Sibèria (Ulmus pumila), l'acàcia borda (Robinia pseudoacacia). I de plantació més recent, la sòfora (Sophora secundiflora), la prunera vermella (Prunus cerasifera) i l'arbre ampolla (Brachychiton populneus).[17]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Jardins de Ca n'Altimira i sala hipòstila». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Casa Josep Altimira». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- ↑ «Casa Josep Altimira». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 4,0 4,1 Castejón Arqued, 2018, p. 22.
- ↑ 5,0 5,1 Castejón Arqued, 2018, p. 23.
- ↑ «Altimira, José. Frexe, Juan: M. Mandri, Torrent. Solicita permiso para cercar terreno». Obres i urbanisme 1805. AMDSG, 20-11-1881.
- ↑ Castejón Arqued, 2018, p. 24-25.
- ↑ 8,0 8,1 Castejón Arqued, 2018, p. 25.
- ↑ 9,0 9,1 Castejón Arqued, 2018, p. 27.
- ↑ «CARMEN CASALS ALTIMIRA». geneanet. Joan Huguet.
- ↑ Castejón Arqued, 2018, p. 27-28.
- ↑ «Plan especial de protección de Jardín Romántico de Ca n'Altamira y concreción de los límites y contenido de la Unidad de Actuación», 18-07-1985.
- ↑ Castejón Arqued, 2018, p. 31-32.
- ↑ Castejón Arqued, 2018, p. 32.
- ↑ Gabancho, Patrícia. Parcs i jardins de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2000. ISBN 84-7609-935-5.
- ↑ Viladevall-Palaus, Ignasi. Cincuenta parques, más dos. Barcelona: La Vanguardia, 2004.
- ↑ «Jardins de Ca n'Altimira». Què pots fer a BCN. Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia[modifica]
- Castejón Arqued, Rosa M. «La calle Mandri del barrio barcelonés de la Bonanova. Origen, evolución y vestigios del pasado». Biblio3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Vol. XXIII. Universitat de Barcelona, 1.249, 25-09-2018.
Enllaços externs[modifica]
 | A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jardins de Ca n'Altimira |
- «Jardins de Ca n'Altimira». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.