Història de Barcelona
La història de Barcelona s'estén al llarg de 4.000 anys, des de l'acabament del neolític, amb les primeres restes trobades al territori de la ciutat, fins a l'actualitat. El substrat dels seus habitants conjumina els pobles ibers, romans, jueus, visigots, musulmans i cristians. Com a capital de Catalunya i segona ciutat en importància d'Espanya, la Ciutat Comtal ha forjat la seva rellevància amb el temps, des de ser una petita colònia romana fins a convertir-se en una ciutat cosmopolita valorada internacionalment per aspectes com la seva economia, el seu patrimoni artístic, la seva cultura, el seu esport i la seva vida social.
Hi ha escassos vestigis anteriors a la fundació de la ciutat pels romans al segle i aC. L'àrea del pla de Barcelona i zones adjacents conserva restes del neolític tardiu i principi del calcolític. Posteriorment es va desenvolupar la cultura dels laietans, un poble iber. La ciutat romana, fundada en temps d'August, va ser una colònia pròspera, encara que d'escassa grandària. A partir del segle iii es va introduir el cristianisme i, entre els segles v i viii, va formar part del regne visigot. Després d'una breu ocupació musulmana, Barcelona va entrar en l'òrbita de l'Imperi Carolingi, fins que es va constituir com a comtat i es va independitzar al segle x.
En època medieval, el Comtat de Barcelona va adquirir preeminència sobre la resta de comtats catalans i, amb la formació de la Corona d'Aragó, la ciutat es va convertir en un dels centres polítics, econòmics, socials, culturals i comercials d'un vast territori que es va estendre per tota la Mediterrània (Catalunya, Aragó, València, Balears, Rosselló, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i Neopàtria).
La crisi econòmica i social de l'època baixmedieval es va perllongar en bona part durant l'edat moderna: la unió de Castella i Aragó en la Monarquia Hispànica va comportar el traspàs del poder real a terres castellanes, fet que va comportar un període de certa decadència, agreujada per conflictes militars com la Guerra dels Segadors (1640-1651) o la Guerra de Successió (1701-1714), si bé a partir del segle xviii va començar una etapa de puixança econòmica.
El segle xix va ser d'un gran creixement per a la ciutat, tant demogràficament com econòmicament i urbanísticament. El pla d'Eixample i l'annexió de diversos municipis adjacents van suposar una gran ampliació del perímetre urbà. La ciutat va viure un procés d'industrialització i modernització de les seves estructures urbanes, econòmiques i socials, tot i que, en l'àmbit social, es va viure una època de gran conflictivitat provocada per la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia. Es va experimentar també un renaixement cultural i, a la fi de segle, va sorgir el modernisme com l'expressió artística per excel·lència de la nova societat barcelonina.
El segle xx va començar amb les mateixes agitacions polítiques amb què va acabar el segle anterior, que cristal·litzarien en la Guerra Civil. La dictadura franquista va significar un període de certa decadència, tot i que la posterior arribada de la democràcia va revitalitzar de nou la ciutat. El continu progrés tant econòmic com social van portar a Barcelona a ser una urbs de gran rellevància tant en el context espanyol com europeu, mentre que diversos esdeveniments socials, com els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures de 2004, van situar a la Ciutat Comtal com una metròpoli de reconegut prestigi internacional, important focus turístic i cultural, així com un puixant centre financer i congressístic.
Geografia i localització[modifica]
Barcelona, capital de Catalunya, es troba al sud-oest d'Europa, a la costa mediterrània. La seva situació geogràfica se situa entre els 41° 16' i 41° 30' Nord de latitud i entre els 1° 54' i 2° 18' Est de longitud.[1] Amb una superfície de 102,16 km², està situada en una plana d'uns 11 km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la serra de Collserola —amb el cim del Tibidabo (516,2 m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius Besòs i Llobregat. Per sobre de la línia de la costa i separant la ciutat del delta del Llobregat es troba la muntanya de Montjuïc (184,8 m).[2]
El pla de Barcelona no és uniforme, sinó que presenta diverses ondulacions originades pels múltiples torrents que antany solcaven el terreny, i té així mateix una inclinació uniforme des del mar fins a la serra de Collserola, amb una ascensió d'uns 260 m.[3] El terreny està format per un substrat de pissarres i formacions granítiques, així com argiles i roques calcàries.[4] La costa estava ocupada antigament per marismes i albuferes, que van desaparèixer en anar avançant la línia de costa gràcies als sediments aportats pels rius i torrents que desembocaven a la platja; es calcula que des del segle vi aC la línia de costa ha pogut avançar uns 5 km.[5]
El clima és mediterrani, d'hiverns suaus gràcies a la protecció que l'orografia del terreny ofereix al pla, que queda protegit dels vents del nord. La temperatura sol oscil·lar entre els 9,5 °C i els 24,3 °C, com a mitjana. Presenta poca pluviometria, uns 600 mm anuals, i la majoria de precipitacions es produeix a la primavera i tardor. La vegetació pròpia de la zona està composta principalment per pins i alzines, i sotabosc de bruc, marfull, arboç i plantes enfiladisses.[6]
Barcelona, capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona, és el nucli urbà més important de Catalunya en l'àmbit demogràfic, polític, econòmic i cultural. És la seu del Govern de Catalunya i del Parlament de Catalunya, així com de la Diputació provincial i de l'arquebisbat, i compta amb un port, un aeroport i una important xarxa de ferrocarrils i carreteres.[7] Amb una població d'1.604.555 habitants el 2015,[8] és la segona ciutat més poblada d'Espanya després de Madrid, i l'onzena de la Unió Europea.[9]
Evolució demogràfica[modifica]
La població barcelonina va tenir una progressiva evolució des de l'edat mitjana fins al segle xviii, amb un lent però progressiu augment. Entre els segles xviii i xix es va produir un augment considerable degut al procés d'industrialització i la progressiva arribada de mà d'obra del camp a la ciutat. Els augments més significatius van tenir lloc entre el segle xix i el xx, a causa de la forta demanda de treballadors per a les obres públiques de la ciutat, especialment gràcies a esdeveniments com l'Exposició Universal de 1888 i l'Internacional de 1929; i a mitjans del segle xx degut a la forta arribada d'immigració procedent de la resta de comunitats de l'estat espanyol. No obstant això, des de la crisi econòmica internacional de 1973 —que es va sentir més a Espanya entre els darrers anys 70 i els primers 80— la població va començar a descendir, degut a motius econòmics, com el procés de desindustrialització de la ciutat, i socials, com la progressiva deslocalització de la població, una part de la qual es va establir a les localitats de fins a la segona corona de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que inicialment van esdevenir ciutats dormitori. Iniciat el segle xxi la població va tornar a pujar lentament, per causa principalment de l'arribada d'immigració internacional i un repunt de l'èxode rural.[10]
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||
| 1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.) | ||||||||||||||||||||
| Evolució de la població de Barcelona (1857-2015) |
|---|
 |
Fonts: Censos, Padrons i Rectificacions padronals de l'Ajuntament de Barcelona i l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya (INE).[11] |
Toponímia[modifica]
L'origen i significat del topònim «Barcelona» és incert. Sembla provenir d'un poblat ibèric denominat Barkeno (
), que s'esmenta en uns dracmes ibèrics del segle ii aC.[12] Aquesta forma va evolucionar al llatí Barcino quan la ciutat va ser fundada com a colònia romana al segle i aC.[12]
A l'edat mitjana sorgiren llegendes sobre l'origen del nom de la ciutat per explicar-ne els orígens. La primera és de caràcter mitològic, i afirma que la va fundar Hèrcules en l'indret on arribà el novè vaixell (barca nona) del seu estol en la seva expedició contra Geríon.[13] Aquesta llegenda, escampada per Rodrigo Jiménez de Rada en la seva obra De rebus Hispaniae (1243), es fonamenta en un passatge de Pompeu Trogus[14] i és l'origen de la vinculació de la ciutat amb l'heroi Hèrcules. La segona és de caràcter històric (malgrat que sense fonament), i afirma que la ciutat va ser fundada per algun membre de la família Barca (habitualment, el patriarca Hamílcar Barca), de nissaga púnica, per la relació amb el nom (Barca > Barcino).[15] Aquesta llegenda, fonamentada en un passatge del poeta Ausoni,[16] fou escampada per Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell el segle xv com a resposta racionalista al mite herculi.[17]
El primer esment escrit sobre Bàrcino és del segle i, efectuat per Pomponi Mela, mentre que al segle ii l'astrònom Claudi Ptolemeu l'esmenta en grec com a Βαρκινών (Barkinṓn) en la seva Geographia.[18] El topònim va evolucionar entre els segles iv i vii: al segle iv Aviè l'anomena Barcilo en la seva Ora Maritima, tot i que apareixen nombroses variants, com Barcilona, Barcinona, Barcinonem, Barchinon o Barchinonam.[19] D'altra banda, ja en l'any 402 s'esmenta sota el nom de Barcellone, un genitiu que fa suposar l'existència del nominatiu Barcellona.[20] Isidor de Sevilla (segle vii) l'anomena Barcinona, mentre que ja en aquest segle apareix per primera vegada la forma actual Barcelona.[21]
El topònim «Barcelona» es troba present en altres països del món, amb unes 50 entitats de població que porten aquest nom, la majoria en Llatinoamèrica —la més rellevant la Barcelona veneçolana—, però també a França, Itàlia, Estats Units, Filipines, Austràlia i el Camerun.[22]
Símbols[modifica]
L'escut de Barcelona es divideix en quatre quarters: el primer i el quart presenten la creu de Sant Jordi plena de gules sobre argent, i el segon i tercer la Senyera Reial de la Corona d'Aragó, de quatre pals de gules en camp d'or; porta per timbre una corona reial. L'escut està documentat per primera vegada el 1329, mentre que, el 1345, el rei Pere III va concedir a la ciutat el privilegi de portar signo nostro et signo dicti civitatis, és a dir, la senyera reial i la municipal juntes. Cal assenyalar que, entre els segles xiv i xviii, no hi havia un nombre fix de pals, que podien variar de dos a cinc.[23] També el timbre ha tingut diverses versions al llarg del temps, podent ser una corona comtal o reial, o bé una cimera reial en forma de drac alat o de ratpenat, de vegades amb lambrequins.[24]
Per la seva banda, la bandera de Barcelona és heràldica, ja que prové de la conversió de l'escut en bandera. La seva representació més antiga és en una carta nàutica de 1339, obra del cartògraf mallorquí Angelí Dulcert. Com l'escut, ha tingut diverses versions en el temps, amb dos o quatre pals, sent aquests verticals o horitzontals.[25] Una altra bandera usada històricament va ser la de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, amb una imatge de la santa amb els símbols del seu martiri (palma i creu en aspa), sobre fons carmesí. Com a pendó o estendard militar, va ser usada en nombrosos conflictes bèl·lics en els quals la ciutat es va veure immersa, especialment per la Coronela.[26] El seu primer esment prové de 1588.[27]
Antiguitat[modifica]
Prehistòria[modifica]
Hi ha escassos vestigis d'època prehistòrica a la ciutat. Durant el Miocè (fa uns 13 milions d'anys) probablement va habitar la zona el Pierolapithecus catalaunicus, una espècie extinta de primat hominoïdeu, els primers fòssils del qual van ser descoberts al desembre de 2002 a Els Hostalets de Pierola (Anoia).[28] Les primeres restes vinculades a una espècie homínida són d'Homo neanderthalensis, que va viure durant el Plistocè mitjà i superior: així ho testifiquen unes restes d'arbres fossilitzats trobats prop de Barcelona, que demostren la capacitat per utilitzar el mitjà natural per part d'aquesta espècie.[29] Malgrat tot, per causes no del tot conegudes —s'apunta a una glaciació, però no està del tot comprovat—, el neandertal es va extingir en un moment imprecís entre fa uns 21000 i uns 35000 anys.[30][31] També en un temps indeterminat va anar habitant el territori l'Homo sapiens, que va conviure per un temps amb el neandertal.[32] Durant el paleolític superior l'home de Cromanyó es va dispersar per la regió, portant una vida nòmada dedicada a la caça i la recol·lecció. En aquest període es van desenvolupar l'art i el llenguatge, fabricaven eines i confeccionaven teixits i pells.[33] Les primeres restes arqueològiques del paleolític són uns primitius instruments de pedra trobats en les terrasses del riu Llobregat i algunes localitats de l'entorn.[34]
En el neolític l'ésser humà es va tornar sedentari. En aquest període, probablement, es va començar a poblar el pla de Barcelona amb cabanyes construïdes amb fusta d'arbre. Es va començar a conrear la terra (agricultura), es va aconseguir la domesticació d'animals (ramaderia), i es va desenvolupar la ceràmica.[35] Del neolític inicial (5000 aC-3500 aC) s'han trobat algunes restes de ceràmica epicardial i de talles de sílex i jaspi en el vessant sud-oriental de la muntanya de Montjuïc.[36]
En el neolític mitjà (3500 aC-2500 aC) es troben les primeres restes arquitectòniques, que es manifesten principalment per les pràctiques funeràries amb sepulcres de fossa, que solien ser de bastant profunditat i revestides de lloses. Un exponent d'això és la tomba descoberta el 1917 en la vessant sud-oest del turó de Monterols, entre els carrers de Muntaner i Copèrnic; de datació imprecisa, té 60 cm d'alt i 80 d'ample, i estava formada per lloses planes de forma irregular. També es van trobar allí un ganivet de sílex de 10 cm i un altre fragment de sílex, probablement d'un altre ganivet. Pel que fa a habitacles, d'aquesta època solament s'ha trobat un fons de cabanya en el que és l'actual estació de Sant Andreu Comtal.[37] També s'han trobat restes de pedra polida al parc Güell, el turó de la Rovira i la travessera de Gràcia, així com uns trossos de jaspi i fragments de ceràmica al mont Tàber, i una punta de sílex i una destral de pedra polida al subsòl de la catedral.[38]
De l'edat del bronze (1800 aC-800 aC) es conserven igualment poques restes pel que fa al pla de Barcelona. Les principals procedeixen d'un jaciment descobert el 1990 al carrer de Sant Pau, on es van trobar restes de llars de foc i sepultures d'inhumació individuals. També són segurament d'aquest període les restes trobades el 1931 a Can Casanoves, darrere de l'Hospital de Sant Pau, on es van trobar restes de muralles de pedra i els fons de tres cabanyes circulars d'uns 180 cm de diàmetre, així com diversos vasos de ceràmica.[39] Hi ha d'altra banda testimonis escrits de dos monuments megalítics, situats a Montjuïc i Camp de l'Arpa, dels quals, malgrat tot, no ha quedat cap rastre material. Finalment, del calcolític final hi ha unes escasses restes de la denominada cultura dels camps d'urnes, trobades a la masia de Can Don Joan, a Horta, on es van trobar uns trossos de ceràmica amb decoració d'acanalats; i, al vessant sud-oriental de la muntanya de Montjuïc, entre els camins del Molí Antic i la Font de la Mamella, on es van trobar restes de ceràmica, inclosos dos trossos de ceràmica a torn de producció fenícia.[40]
Període ibèric[modifica]
Entre els segles VI aC i I aC el pla de Barcelona estava ocupat pels laietans, un poble iber que ocupava les actuals comarques del Barcelonès, el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.[41] Els laietans vivien de l'agricultura, la ramaderia i la mineria —principalment ferro, plata, coure i or—, i tenien contactes comercials amb les colònies gregues d'Empúries.[42] Utilitzaven un alfabet de 28 signes, tot i que el seu llenguatge no ha estat encara desxifrat.[42]
A Barcelona no queden gairebé restes arqueològiques ibèriques: els principals vestigis d'aquesta cultura es van trobar als turons de la Rovira, de la Peira i del Putget, així com a Santa Creu d'Olorda —al Tibidabo—, però no han permès establir unes especials característiques pel que fa a habitacles o sepulcres funeraris.[43] Les principals restes procedeixen de la Rovira, on el 1931 es van trobar vestigis d'un poblat ibèric que, malauradadament, van ser destruïts en instal·lar-se unes bateries antiaèries durant la Guerra Civil. Pel que sembla, tenia una muralla amb dos accessos, mentre que, situat extramurs, es va trobar un conjunt de sitges amb 44 dipòsits excavats en la roca. També es van trobar diversos vasos de ceràmica.[44]
Segons sembla, el principal assentament ibèric de la zona va estar a Montjuïc —possiblement el Barkeno que nomenen dues monedes encunyades a la fi del segle iii aC—, tot i que la urbanització de la muntanya en dates recents i el seu ús intensiu com a pedrera durant tota la història de la ciutat ha provocat la pèrdua de la majoria de restes. El 1928 es van descobrir a la zona de Magòria nou sitges de gran capacitat, que probablement formarien part d'un magatzem d'excedents agrícoles, a més de restes de ceràmica i dues llandes de roda de carro elaborades en ferro. D'altra banda, el 1984 es van trobar restes d'un assentament en la vessant sud-oest de la muntanya, en un terreny d'unes dues a tres hectàrees.[45]
Possiblement va haver-hi un altre assentament al mont Tàber, però l'únic indici és una estela de pedra amb una inscripció ibèrica trobada en una casa del carrer Arc de Sant Ramon del Call, trobada al segle xix i avui ja perduda.[46] Algunes referències a un assentament ibèric anomenat Laie o Laiesken semblen llegendàries; la inscripció Laiesken trobada en algunes monedes probablement faria referència al nom de tot el territori laietà, no d'un poblat.[42]
Barcelona romana[modifica]
La República Romana va entrar per primer cop a la península ibèrica en el transcurs de la Segona Guerra Púnica (218 aC), per contrarestar el poder dels cartaginesos a la zona, fet que va acabar per esdevenir en l'inici de la conquesta del territori, un lent procés que duraria gairebé dos segles, fins que l'any 19 aC l'emperador August donaria per conclòs el control de la península. Les bases d'actuació romana a la zona van ser inicialment Emporion i Rhodae (actuals Empúries i Roses), així com la principal fundació romana al territori, Tàrraco (Tarragona).[47] Durant aquest període, els romans segurament ocuparien l'enclavament laietà situat a Montjuïc, per controlar la desembocadura del Llobregat, un important centre estratègic. Cal suposar igualment que durant aquest període es produiria una aculturació entre la població autòctona i els nouvinguts.[48]
Segons sembla, va ser durant el regnat d'August (27 aC-14 dC) —el qual va suposar la conversió de la República romana en imperi— quan es va fundar la colònia que donaria origen a la ciutat, batejada com Barcino, segurament com a llatinització del nom iber Barkeno. Fundada entre el 15 aC i el 10 aC, l'assentament es va situar en un petit promontori del pla de Barcelona proper a la costa, el mont Tàber (25 msnm).[49] El principal motiu de l'elecció d'aquest lloc va ser segurament el seu port natural, si bé els al·luvions de les torrenteres i la sedimentació de sorra dels corrents litorals anirien dificultant el calat del port.[50] El nou poblat va rebre el nom complet de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.[51][nota 1] Els primers pobladors semblen haver estat legionaris llicenciats de les guerres càntabres, lliberts de la Narbonense i colons itàlics.[56]
Bàrcino va prendre la forma urbana de castrum inicialment, i oppidum després, amb els habituals eixos organitzadors cardo maximus (actuals carrers Llibreteria i Call) i decumanus maximus (carrers Bisbe, Ciutat i Regomir); [nota 2] en la confluència de tots dos es trobava el forum (plaça de Sant Jaume), la plaça central dedicada a la vida pública i als negocis.[58] Des d'aquest centre, la ciutat seguia un traçat ortogonal, amb illes quadrades o rectangulars, seguint una disposició de malles que partia de dos eixos principals: un ordre axial horitzontal (nord-oest - sud-oest) i un altre vertical (sud-est - nord-est), els quals marcarien el futur traçat de la ciutat, i seria recollit per Ildefons Cerdà al seu Pla d'Eixample de 1859.[59] El paper estratègic de Bàrcino, punt d'arribada dels grans eixos del nord —Via Augusta— i mediterrani, va atorgar a la ciutat des de molt aviat un actiu desenvolupament comercial i econòmic; des de molt aviat també va gaudir d'exempció d'impostos.[56] La màxima esplendor de l'època romana es va donar durant els segles ii i iii, amb una població que havia d'oscil·lar entre els 3500 i 5000 habitants.[60] D'altra banda, cap al segle iv Bàrcino havia ja desplaçat a Tàrraco com a referent de la regió.[61]
La principal activitat econòmica era el conreu de terres circumdants, especialment la vinya, que tenia bona fama i s'exportava a altres àrees de l'imperi com la Gàl·lia, Itàlia, el nord d'Àfrica i fins i tot a la frontera germànica.[62] A més del vi, s'exportava ceràmica, sal de les mines de Cardona i saladura de peix (garum).[63] Pel valor de les restes arqueològiques (mida del temple, abundància d'escultures, mosaics, àmfores) s'ha determinat que els habitants van gaudir d'un bon nivell de vida; malgrat això, no hi ha evidències que la ciutat tingués teatre, amfiteatre ni circ.[62]
El govern de la ciutat seguia el model que l'imperi atorgava a les colònies, que era relativament autònom. El municipi tenia jurisdicció sobre la ciutat (urbs) i l'àrea rural que l'envoltava (territorium). La cúria municipal (ordo decurionum), formada per un centenar de membres (curiales), administrava tots els aspectes de la ciutat, tant polítics com administratius i judicials.[64] Les classes socials es dividien entre ciutadans (cives), domiciliats sense ciutadania (incolae), residents transitoris (hospites) i esclaus.[65] Entre els pocs barcinonencs amb nom propi conegut destaca Luci Minici Natal (segle ii), tribú militar, qüestor, pretor, senador, cònsol i àugur, i guanyador a més d'una prova de carreres de quadrigues en els antics Jocs Olímpics (any 129).[66]
El recinte de Bàrcino estava emmurallat, amb un perímetre de 1,5 km, que protegia un espai de 10,4 ha.[67] La primera muralla de la ciutat, de fàbrica senzilla, es va començar a construir al segle i aC Tenia poques torres, solament als angles i en les portes del perímetre emmurallat, de les quals hi havia quatre: la Praetoria (plaça Nova), la Decumana (carrer Regomir), la Principalis Sinistra (plaça de l'Ángel) i la Principalis Dextra (carrer del Call).[57] Malgrat tot, les primeres incursions de francs i alamans a partir dels anys 250 van suscitar la necessitat de reforçar les muralles, que van ser ampliades al segle iv. La nova muralla es va construir sobre les bases de la primera, i estava formada per un mur doble de 2 metres, amb espai al mig farcit de pedra i morter. El mur constava de 81 torres d'uns 18 metres d'altura, la majoria de base rectangular (deu amb base semicircular, situades en les portades).[68]
Al fòrum de la ciutat es concentraven les construccions dedicades als negocis, la justícia, les termes o banys públics, i era el lloc on les autoritats es reunien en la Curia i la Basilica.[64] Aquí es trobava el temple d'August, construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, probablement a la fi del segle i aC. Era un edifici de planta rectangular, sobre podi, hexàstil i perípter, amb una columnata d'ordre corinti, d'uns 35 metres de llarg per 17,5 d'ample, unes dimensions considerables per a la ciutat. Actualment tan sols es conserven quatre columnes i parts del podi i de l'arquitrau, conservades a l'interior de la seu del Centre Excursionista de Catalunya.[69]
De la resta d'elements urbans conservats d'època romana convé ressaltar la necròpoli, un conjunt de tombes situat en l'exterior de l'àrea emmurallada, a l'actual plaça de la Vila de Madrid: compta amb més de 70 tombes dels segles ii i iii, descobertes casualment el 1954.[70] També hi ha restes de dos aqüeductes que conduïen les aigües cap a la ciutat, un d'ells des de la serra de Collserola, al nord-oest, i un altre des del nord, prenent aigua del riu Besòs; tots dos s'unien enfront de la porta Praetoria de la ciutat (actual plaça Nova).[71] Altres restes són els de una domus (casa familiar) situada al carrer Sant Honorat, en el subsòl de l'edifici del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, originàries del segle iv i excavades el 2003. Una part significativa de l'antiga Bàrcino és visible en el subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es troben testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants.[72]
Barcelona paleocristiana[modifica]
Les primeres comunitats cristianes van començar a establir-se aviat a la regió: el 259 es va crear la diòcesi de Tàrraco. A Bàrcino, hi ha constància d'una primitiva comunitat i bisbe propi entre 260 i principis del segle iv, període en el qual van sorgir les primeres veneracions a cristians martiritzats durant la persecució de Dioclecià. És el cas de sant Cugat, que va ser martiritzat a Castrum Octavium (actual Sant Cugat del Vallès);[73] o de santa Eulàlia, martiritzada a Barcelona l'any 303, als 13 anys. Va ser canonitzada el 633 i, més o menys en aquesta data, va ser declarada patrona de Barcelona; la catedral de la ciutat està consagrada a ella, a més de a la Santa Creu, la seva primera advocació com a basílica paleocristiana.[74]
El cristianisme va ser legalitzat l'any 313 per l'emperador Constantí, a través de l'edicte de Milà.[75] Per aquestes dates apareix com a bisbe llegendari de la ciutat sant Sever, el qual malgrat tot no està documentat; el primer bisbe conegut de Bàrcino va ser Pretextat, qui l'any 347 va assistir al sínode antiarrià de Sàrdica (Bulgària), amb Osi de Còrdova. Li va succeir sant Pacià (c. 360-390), considerat Pare de l'Església.[76]
A la fi del segle iv, els municipis sota el poder de Roma van començar a perdre poder, en demanda per l'Imperi de més recursos econòmics, fet que finalment va derivar en la ruralització de part de la població i un moderat autogovern de la ciutat. Finalment, després de la mort de Teodosi I el Gran (395), es va produir la separació definitiva de l'Imperi Romà en dos: l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Romà d'Occident. Durant aquest període Barcelona va ser la capital de dos usurpadors al tron imperial: Màxim (409-411), un noble hispà que va prendre el control de la Tarraconense, fins a ser capturat i executat per l'emperador Honori;[77] i Sebastià (444).[78] Màxim va arribar a encunyar unes monedes amb la marca SMBA (Sacra Moneta Barcinonensis).[79]
Alta edat mitjana[modifica]
Barcelona visigoda[modifica]
L'inici del segle v va suposar el principi de la fi de l'Imperi Romà d'Occident. Els visigots, una branca dels pobles gots, van irrompre en l'imperi pels Balcans i es van establir cap a l'oest. Altres pobles bàrbars, com els vàndals, els sueus i els alans, van entrar en la península ibèrica pel Pirineu oriental el 409, i van prendre diverses províncies de l'oest i sud d'Hispània. Posteriorment, al comandament d'Alaric I, els visigots van saquejar Roma a l'agost del 410.[80]
El successor d'Alaric, el seu germanastre Ataülf (410-415), es va casar el 414 amb Gal·la Placídia, filla de Teodosi I, i va establir a Barcelona la seva cort.[81] La capitalitat va durar només uns mesos, ja que Ataülf va morir assassinat al seu palau de la ciutat per un esclau de Sigeric; al seu torn, Sigeric va ser assassinat al cap d'una setmana també a Barcelona.[82] Cap el 416 es va permetre als visigots entrar a Hispània per controlar als altres pobles bàrbars establerts, en qualitat de fœderati de Roma. Vàlia va reconquerir gran part d'Hispània, fet pel que l'emperador Honori va permetre als visigots accedir a Aquitània i Gallia Narbonensis per establir el seu territori, a partir del 417. Vàlia va establir la seva cort a Tolosa de Llenguadoc.[83] Durant el regnat d'Euric (466-484), el regne dels visigots es va declarar independent de Roma. Euric va prendre la Tarraconense (470-475), i va forçar amb l'hèrul Odoacre deposar a l'últim emperador romà d'Occident, Ròmul Augústul, el 476.[84]
A la mort d'Alaric II en lluita contra els francs el 507, el seu fill il·legítim i successor, Gesaleic (507-511), va replegar el seu regne i ho va concentrar a Hispània, amb capital novament a Barcelona.[85] Una vegada deposat, la lluita entre els seus partidaris i els de l'ostrogot Teodoric el Gran va donar lloc a la batalla de Barcelona (512), que va donar el regne a Amalaric, fill d'Alaric II i net de Teodoric, el qual va ser assassinat a Barcelona el 531.[81] El seu successor, Teudis, va tornar a establir la cort a Barcelona, fins a l'any de la seva mort el 548.[86] Finalment, després de seus poc estables, Leovigild va fixar capital estable a Toledo el 573.[87] Tot i així, Barcelona va continuar tenint una gran rellevància econòmica, com demostra el document De fisco Barcinonensis (592), i el manteniment d'una seca fins al final d'aquest període.[78]
L'any 673, una rebel·lió iniciada pel duc Paulus per prendre el poder a títol de rei a Narbona va incloure aproximadament els territoris de Septimània i Catalunya —i, per tant, Barcelona—, tot i que va ser apaivagada pel rei visigot Vamba.[81] El regne visigot es va esfondrar amb el desembarcament musulmà de Gibraltar el 711, que va donar origen a la formació de l'Àndalus.[88]
Des del final de l'Imperi Romà la ciutat havia destacat a la Tarraconense, i sembla que va tenir bastant importància entre els visigots per establir cort i capital en diversos períodes (Ataülf, Gesaleic, Teudis).[89] En general, el període visigot és bastant desconegut. Sembla que l'ocupació del territori va ser pacífica, i que els ciutadans no van abandonar la forma de vida romana i paleocristiana de forma agressiva, en part perquè els visigots també estaven bastant romanitzats.[90] A la ciutat, els visigots no van constituir una població important, i solament van ocupar llocs de poder, com la guarnició militar i les autoritats, formades pel comte (comes civitatis) i el seu vicarius.[91]
Els primers visigots que van ocupar la ciutat eren arrians, mentre que la ciutat, per tradició hispanoromana, era catòlica. Segons sembla, fins a la conversió de Recared al catolicisme (589) la catedral de la Santa Creu va ser de credo arrià, mentre que el culte catòlic es practicava a l'església de Sant Just.[89] Durant el bisbat de Nebridi es va celebrar a Barcelona un concili catòlic de la província eclesiàstica de la Tarraconense (540); un segon concili catòlic es va celebrar el 599, a la catedral, sota el bisbat d'Ugne.[76]
Hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. La major part del conservat és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona. Es coneixen restes d'un palau edificat el segle v sobre l'antic fòrum romà, posteriorment Palau Episcopal. Un altre palau, potser on fos assassinat Ataülf, es va descobrir sota l'actual Saló del Tinell, a la plaça del Rei, on també es va descobrir una necròpoli de l'època (segles vi-vii).[92] A més de la catedral, que va evolucionar de la basílica paleocristiana, i de l'esmentada església de Sant Just, hi ha constància de què existien altres esglésies, com Sant Pau del Camp i Santa Maria de les Arenes —posteriorment del Mar—.[93]
Barcelona musulmana[modifica]
Els musulmans van entrar a la península el 711. Durant aquest any, a la part nord de la Tarraconense estava en el poder Àkhila II, un líder enemic del també visigot Roderic, pel que es va servir dels musulmans per combatre-li, fet que va evitar la conquesta de la ciutat al primer moment de l'entrada musulmana a la península.[94] Li va seguir Ardó, qui va fixar residència a Narbona i, després d'oposar resistència als musulmans, aquests, sota el comandament d'Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí, van conquerir definitivament el territori entre 717 i 718.[95] L'entrada a Barcelona va ser pactada i sense resistència.[96]
El valí de Barcelona Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí, al costat d'altres valís contraris a l'emir Abd-ar-Rahman I, van buscar l'ajuda de Carlemany per contrarestar el poder de l'emirat de Còrdova el 777.[97] L'acord no va prosperar, i Sulayman va ser capturat a Saraqusta (Saragossa). Durant la batalla de Roncesvalls va ser alliberat i, de tornada a Saragossa, va enviar el seu fill Matruh a controlar Barcelona i Girona. A la mort del seu pare el 780, pel valí Hussayn de Saragossa, va disposar la ciutat a favor de l'emirat de Còrdova, al que va ajudar assetjant Saragossa el 781. El 789 es va rebel·lar de nou i va prendre el control de Saragossa i Wasqa (Osca).[98]
A la mort de Matruh el 792 va prendre el poder a Barcelona Sadun al-Ruayni. El 797 va viatjar a Aquisgrà per sol·licitar ajuda contra l'emirat de Còrdova —llavors sota el control d'Al-Hàkam I— a Carlemany, al que va oferir la ciutat. Aquest va enviar el seu fill Lluís el Pietós, qui, al costat d'altres nobles, pretenia prendre la ciutat pacíficament, a la tardor de 801. Sadun no va complir la seva paraula i es va negar a lliurar la ciutat, pel que els francs van atacar Barcelona. El setge va ser llarg, i Sadun va escapar a la recerca d'ajuda de Còrdova. Va ser capturat, i va prendre el poder Harun, últim valí de Barcelona. Partidari de seguir defensant-se de l'atac franc, va ser destituït pels seus afins i lliurat als francs el 3 d'abril de 801.[99]
El poder musulmà a la ciutat va durar una mica més de 83 anys. Durant l'ocupació musulmana, la ciutat va ser coneguda com a برشلونة (Barshilūna). Els ocupants no van intentar convertir a la població local, i van permetre la llibertat de culte.[100] Els valís musulmans van habilitar una guarnició militar a la ciutat, i van cobrar impostos especials als no musulmans; potser per això molts ciutadans es van convertir a la nova religió, per no pagar impostos: eren els anomenats muladís.[96] El principal temple cristià, la catedral, va ser probablement convertida en mesquita, tot i que no hi ha vestigis d'això; el culte cristià va passar a l'església de Sant Just.[96] El govern civil va ser respectat i la ciutat va conservar les autoritats tradicionals (comte i bisbe). Es va reactivar l'economia gràcies al comerç amb Orient, d'on arribaven perfums, joies i esclaus, mentre que s'exportava lli, mel i oli.[101]
Barcelona carolíngia[modifica]
El període històric de la ciutat sota dependència de la dinastia carolíngia abasta des de l'entrada a la ciutat de Lluís el Pietós el 801 fins a l'ofensiva dirigida per Almansor el 985. Després de l'entrada a la ciutat, Lluís va designar a un got local, Berà, com a comte de Barcelona.[102] Aquest va rebre també el títol de marquès, en fer-se càrrec del territori fronterer o marca (Marca Hispànica).[nota 3] El bisbat va passar a dependre de la seu metropolitana de Narbona.[76] El 815, un exèrcit comandat per Abd Allah al-Balansí, oncle d'Al-Hàkam I, es va disposar a conquerir la ciutat, però abans d'atacar-la un exèrcit got reclutat per Berà va frustrar l'intent i va obligar els atacants a retirar-se.[103] A la mort d'Odiló, comte de Girona —que incloïa els pagus de Besalú i Empúries—, Berà va rebre el poder sobre aquests territoris. Cap el 820 Berà i els seus seguidors gots es van revoltar contra el poder carolingi, pel que va ser deposat i els seus territoris van passar a les mans del comte Rampó.[102]
Durant aquest període va haver-hi nombroses incursions musulmanes: el 827 van assaltar la ciutat sense èxit, igual que el 841, 842 i 845; malgrat tot, el 852 sí van aconseguir prendre la ciutat, la qual van devastar.[104] Va haver-hi nous atacs el 856 i 861, data aquesta última en què van conquerir territoris propers i van assetjar la ciutat, tot i que el comte Humfrid va aconseguir una treva. Encara va haver-hi noves campanyes entre 911 i 914, i el 935, 940 i 956.[105]
La unió del comtat a l'Imperi Carolingi ja estava afeblida a la fi del segle ix. Després de ser deposat el comte Bernat II, el títol ho va rebre Guifré el Pilós, fill de Sunifred I, d'origen hispanogot.[106] Enemistat amb el valí de Lleida, Llop ibn Muhàmmad, Barcelona va ser atacada el 897. El comte Guifré va morir poc després en lluita amb Llop als voltants de Navès.[107] Després de Guifré, el comtat va ser heretat pels seus fills Guifré II Borrell i Sunyer I, ja sense designació real franca. Amb Guifré va començar una dinastia que regiria les terres catalanes durant diversos segles, la Casa de Barcelona.[108]
L'any 985, el cabdill musulmà Almansor va arribar als voltants de Barcelona, després de diverses incursions per altres regnes i comtats cristians del nord de la península ibèrica.[109] Després d'un setge de vuit dies, el 6 de juliol va prendre la ciutat, la qual va saquejar i va prendre en flames. Molts dels habitants de la ciutat van ser fets presoners, esclaus o assassinats. L'ocupació va durar uns sis mesos.[110] Malgrat les peticions d'auxili als reis francs, Barcelona va ser abandonada a la seva sort, fet pel que, el 988, el comte Borrell II va refusar rendir vassallatge al nou rei, Hug Capet, i va fer efectiva la independència de la marca, la qual va ser de facto, però no reconeguda per França fins al 1258, en què es va signar el tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i Jaume I d'Aragó.[111]
Durant l'etapa carolíngia, el comtat era dirigit i governat directament pel comte, que s'ajudava per un vescomte, mentre que les qüestions de govern local de la ciutat les administrava un veguer, que també regia sobre l'àmbit militar i la direcció dels agutzils.[112] Durant els aproximadament dos segles que va durar la influència carolíngia a Barcelona, la ciutat comptava, a més de la catedral, amb les esglésies urbanes de Sant Just, Sant Miquel i Sant Jaume, a més de les localitzades extramurs de Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, el monestir benedictí de Sant Pau del Camp i de monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les).[113]
Durant aquest període va prosperar el barri jueu (el Call), situat entre els actuals carrers de Ferran, Banys Nous, Palla i Bisbe. Fundat el 692, va perviure fins a la seva destrucció el 1391 en un pogrom. Els jueus constituïen un nucli actiu que es dedicava a la medicina, el comerç i la petita indústria, i van potenciar les relacions amb l'Àndalus. Estava separat de la resta de la ciutat per una muralla, i tenia dues sinagogues (Major, actualment un museu, i Menor, avui dia parròquia de Sant Jaume), banys, escoles i hospitals.[114]
Fora dels murs de la ciutat, el pla de Barcelona estava dedicat a l'agricultura, especialment dedicada a proveir a la ciutat: era el conegut com hort i vinyet de Barcelona, que produïa fruita, verdura i vi, en una àrea compresa entre les rieres d'Horta i Sants, i entre la serra de Collserola, el Puig Aguilar i el Coll de Codines fins al mar.[115] Aquest desenvolupament agrícola es va consolidar amb la construcció, a mitjans del segle x —i segurament pel comte Miró—, de dos canals que dirigien les aigües del riu Llobregat i del Besòs als voltants de la ciutat: la del Besòs era coneguda com a Rec Comtal, i era paral·lela a la Strata Francisca, una via que suposava una variant de l'antiga Via Augusta romana, i que va ser construïda pels francs per aproximar millor la ciutat al centre de l'Imperi Carolingi.[116]
D'altra banda, al pla de Barcelona van anar sorgint entre els segles x i xii diversos llogarets i nuclis de població, generalment entorn de parròquies i de caràcter eminentment agrícola: Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Santa Cecília de Pedralbes, Santa Maria de Sants, Santa Maria de Vallvidrera, Sant Martí de Provençals, Santa Eulàlia de Vilapicina, Sant Joan d'Horta, Santa Maria de Font-rúbia, Santa Eulàlia de Provençana, Santa Maria de Bellvitge i Sant Adrià de Besòs.[117]
Baixa edat mitjana[modifica]
Després de l'expansió territorial del Comtat de Barcelona, la ciutat va passar a formar part de la Corona d'Aragó, convertint-se en un dels centres polítics, econòmics i socials d'un vast territori que incloïa possessions per tota la mar Mediterrània. El recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el Barri Gòtic— i, al segle xiv, va sorgir el barri d'El Raval. Barcelona tenia llavors uns 25 000 habitants.[118]
Barcelona medieval[modifica]
En el context del feudalisme medieval, Barcelona va gaudir d'uns notables privilegis, concedits primer pels reis francs i, posteriorment, pels comtes catalans. Els barcelonins eren homes lliures, podent-se dedicar sense traves a les seves activitats artesanals i comercials. Aquest fet, al costat del factor protector de la seva muralla i una envejable situació geogràfica, van convertir a la ciutat en motor del Principat de Catalunya.[nota 4]
Al llarg del segle xi el Comtat de Barcelona va efectuar una ràpida expansió territorial amb els territoris guanyats als musulmans, fet que va atorgar una gran prosperitat a la ciutat amb els tributs d'aquests terrenys feudataris. El comte Ramon Berenguer I va unificar els comtats de Barcelona, Girona i Osona després de la renúncia dels seus germans, va sufocar la rebel·lió del noble Mir Geribert i va aconseguir la submissió de la resta de comtats catalans, adquirint el de Barcelona l'hegemonia sobre la resta. El 1068 va comprar a més els comtats de Rasès i Carcassona, a Occitània, amb el que es va convertir en el senyor d'un vast territori.[124] Els seus fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II van mantenir la supremacia del comtat, van incrementar les paries que li tributaven els regnes musulmans de Tortosa i Saragossa i les van estendre a altres regnes, com Dènia i Granada.[125] Per la seva banda, Ramon Berenguer III va incorporar els comtats de Besalú (1111) i Cerdanya (1117) i, gràcies al seu matrimoni amb Dolça de Provença (1112), va passar a governar igualment en aquest comtat.[126] D'altra banda, el 1118, l'Església catalana va aconseguir independitzar-se de l'arquebisbat de Narbona, gràcies a l'autorització del papa per restaurar la seu de Tarragona.[126]
El matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó (1137) va unificar els dos territoris sota una mateixa dinastia, amb el que es va formar la Corona d'Aragó,[nota 5] de la qual Barcelona va ser una de les ciutats més importants i seu pràctica de la cort.[127] La unió dels dos regnes no va ser jurisdiccional, ja que tots dos van mantenir les seves institucions, furs i privilegis.[128][129] D'altra banda, Ramon Berenguer IV va conquerir Lleida i Tortosa, amb el que va aconseguir un territori similar al de l'actual Catalunya. El 1165 va reincorporar a més el comtat de Provença.[130] Els territoris conquerits —la Catalunya Nova— van ser repoblats amb població cristiana, la qual va gaudir de certs privilegis respecte a la Catalunya Vella, que seguia sota el règim feudal.[131]
Al segle xii es van construir diverses fortificacions per reforçar les defenses de les portes de la muralla: el Castell Nou, al Call; el castell del Regomir, a la porta del Mar; i el castell de l'Ardiaca al Portal del Bisbe (plaça Nova).[132] La prosperitat guanyada amb l'expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, una vegada allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (vila nova), generalment entorn d'esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l'església de Santa Maria del Mar, on es va crear un barri de caràcter portuari; igualment a l'església de Sant Cugat, de caràcter agrari; el barri de Sant Pere entorn de Sant Pere de les Puel·les; el barri del Pi va sorgir al voltant de l'església de Santa Maria del Pi; el de Santa Anna al costat de l'església homònima; el barri d'Arcs es va assentar al voltant del Portal del Bisbe; i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major.[133] També es va anar formant a poc a poc el barri d'El Raval, inicialment un suburbi poblat d'horts i alguns edificis religiosos, com el monestir de Sant Pau del Camp (914), l'església de Sant Antoni Abat (1157), el convent dels carmelites calçats (1292), el priorat de Natzaret (1342) o el monestir de Montalegre (1362).[134]
La creació d'aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, pel que el 1260 es va construir una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les Drassanes, cara al mar. El nou tram era de 5100 m, i englobava una àrea de 1,5 km².[135] El recinte comptava amb vuitanta torres i vuit portes: Sant Daniel, Campderà —posterior Portal Nou—, Jonqueres, Orbs —després Portal de l'Àngel—, Santa Anna, Portaferrissa, Boqueria i Trentaclaus.[136] També es va construir en la perifèria urbana un entramat de fortificacions per a la defensa de la ciutat, com el castell de Port, a Montjuïc; els de Martorell i Castellví de Rosanes, a l'entrada del riu Llobregat; els d'Eramprunyà (Gavà) i Castelldefels al delta del mateix riu; i el de Montcada a l'entrada del riu Besòs.[137]
La ciutat va ser durant l'edat mitjana un important enclavament comercial, tant per la seva situació entre França i els dominis musulmans —que va anar disminuint conforme avançava la Reconquesta—, com en la seva projecció cap al mar. A l'àrea portuària era corrent la ubicació de mercaders de variada procedència, sobretot genovesos, pisans, grecs, egipcis i nord-africans.[136]
Cal remarcar també la importància que en l'era medieval va tenir l'Església catòlica, present en la vida de la ciutat a través de diversos ordes monàstics que van erigir multitud de convents i monestirs per tot el perímetre urbà: benedictins (Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Valldaura, Santa Maria de Valldonzella, Santa Maria de Jonqueres), templaris (establerts en el que després seria el Palau Reial Menor), hospitalaris (Hospital de la Santa Creu), franciscans (convent de Sant Francesc, anomenat Framenors), dominics (convent de Santa Caterina), trinitaris (convent de la Mare de Déu de la Bonanova), agustins (convent de Sant Agustí), carmelites (convent del Carme), orde del Sant Sepulcre (monestir de Santa Anna), etc.[138] A Barcelona va sorgir a més l'orde mercedari, després de l'aparició segons la llegenda de la Verge de la Mercè a Jaume I, sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc el 1218, als quals va imposar la redempció de cristians captius de musulmans; establerts en el convent de la Mercè (actual Capitania General), el seu culte es va difondre ràpidament i, el 1687, la Mercè va ser declarada patrona de la diòcesi de Barcelona.[139]
Noves institucions[modifica]
El creixement econòmic i social de la ciutat va propiciar des del segle xii l'establiment de diversos òrgans d'autogovern i de fonts pròpies de legislació urbana. Així, el 1228 es van promulgar els Usatges de Barcelona, un codi legislatiu que seria la base jurídica per al govern de la ciutat, regit fins llavors pels vells codis romà i visigot. Els Usatges van passar posteriorment de la ciutat a la resta del territori, i van asseure les bases del dret català. Es conserva un manuscrit en llatí, del segle xii, i una versió catalana del segle xiii.[140]
El govern de la ciutat estava en mans del veguer, ajudat per l'agutzil o batlle, i assessorat per un consell de notables, així com —a vegades— una assemblea de veïns, el consell de ple. Però, en anar creixent la ciutat, va augmentar la representació ciutadana, fins que el 1258 Jaume I va crear una nova estructura de govern municipal, composta per quatre veguers, que estaven assistits per vuit consellers i una assemblea de jurats —ciutadans que representaven els diversos estaments i gremis de la ciutat—. Inicialment, aquesta assemblea comptava amb dos-cents jurats, però, el 1265, va ser reduïda a cent, donant nom al govern municipal des de llavors: Consell de Cent, que va perdurar fins al 1714.[141] El Consell gaudia d'àmplia autonomia per exercir el poder municipal, la qual va ser reconeguda el 1284 per Pere III amb el privilegi Recognoverunt proceres.[142] Aquesta entitat operava en un camp d'actuació que anava des de Montcada fins a Molins de Rei, i des de Castelldefels fins a Montgat. Entre altres coses, s'encarregava del subministrament de queviures i aigua, del manteniment dels camins, del cens de la població i de la demarcació territorial. També va establir els primers patrons d'edificació urbana, coneguts com a Consuetuds de Sanctacília i promulgats per Jaume I.[143]
En l'àmbit comercial, el 1258 es va crear el Consolat del Mar, agrupació d'armadors i comerciants que regulava el comerç marítim i la reglamentació portuària. Aquesta associació va crear la seva pròpia legislació mercantil, recollida en el segle xiv en el Llibre del Consolat de Mar, el primer codi marítim conegut a nivell mundial, que va asseure les bases del comerç marítim en tota la Mediterrània.[144][nota 6]
La màxima institució del Principat eren les Corts, instituïdes el 1283 per Pere III amb una funció principalment legislativa.[nota 7] Estaven formades per tres estaments o «braços»: l'eclesiàstic (presidit per l'arquebisbe de Tarragona), el militar (presidit pel comte de Cardona) i el reial (presidit pel síndic primer de Barcelona). En elles, tant el rei com els diversos estaments feien peticions i presentaven queixes i, després de diverses deliberacions, votaven els acords als que haguessin arribat. La base d'aquest sistema era el pactisme, fet que minvava l'autoritat absoluta del rei, que havia de cedir davant els estaments si volia la col·laboració dels seus súbdits.[145] Les Corts eren itinerants, pel que se celebraven en diverses localitats del Principat segons l'ocasió. Cada regne tenia les seves pròpies corts, però a vegades es convocaven unes Corts Generals de la Corona d'Aragó, que solien celebrar-se a Fraga o Montsó. Malgrat tot, el caràcter oligàrquic de les Corts, que solament representaven als estaments privilegiats, va provocar friccions socials en el futur.[146]
El 1365 va establir la seva seu a Barcelona la Generalitat de Catalunya,[nota 8] un organisme encarregat de recaptar tributs i supervisar el compliment dels acords presos en Corts, fet que en la pràctica equivalia al govern executiu del regne. Tot i que el seu àmbit era tot el territori català, la seva ubicació a Barcelona va comportar un cert control sobre els afers urbans. Entre altres funcions de la Generalitat figuraven comeses militars vinculades a la defensa, ordre públic i mediació en disputes judicials —quelcom semblant a un Tribunal Suprem— i, en general, va ser un instrument de l'oligarquia per mantenir els seus privilegis enfront de la monarquia. La seva presidència solia recaure en alts càrrecs de la jerarquia eclesiàstica.[148]
El 1401 es va crear la Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic creat a Europa. La Taula tenia per objectiu afavorir el canvi de moneda per a les transaccions comercials, al mateix temps que servia de dipòsit de tots els cabals públics i judicials. Estava regida per dos administradors triats per dos anys, que havien de dipositar una fiança de 6000 florins d'or per garantir la seva bona gestió. La Taula va mantenir les seves funcions amb èxit fins a ser dissolta per Felip V el 1714.[149]
Totes aquestes institucions van requerir un número cada cop major de funcionaris públics. Els principals eren: advocats (assessors), clavari (responsable d'hisenda), mestre racional (comptable), escrivà major (notari), procuradors (administradors de les possessions de la ciutat), síndics, obrers (responsables d'obres públiques), mostassaf (policia de mercats) i cap de guaita (responsable d'ordre públic).[150]
D'altra banda, en època medieval va aparèixer l'escut de la Corona d'Aragó, origen de la bandera catalana o senyera. L'escut presenta quatre pals de gules en camp d'or, i la llegenda estableix el seu origen en la imposició de quatre dits tacats en sang del rei franc Carles el Calb sobre l'escut daurat de Guifré el Pilós. Malgrat tot, aquesta llegenda apareix per primer cop en la Crónica general de España, y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia de Pere Antoni Beuter (1551), i no hi ha indicis medievals d'això, encara que l'escut està documentat per primer cop el 1150. D'altra banda, les primeres evidències no tenien un nombre fix de barres, que van quedar fixades en quatre al segle xiv, durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Cal remarcar igualment que l'emblema era en origen dinàstic, de la Casa de Barcelona, no territorial.[151]
Esplendor medieval[modifica]
Els successius reis de la Corona d'Aragó van anar ampliant el regne gradualment: Alfons II va incorporar els comtats de Rosselló i Pallars Jussà, i va ampliar les terres aragoneses per Terol i Casp;[152] Pere II va guanyar per matrimoni la senyoria de Montpeller;[152] Jaume I va conquerir Mallorca (1229) i València (1232-1245);[153] Pere III va ocupar Sicília (1282);[154] Alfons III va reincorporar Mallorca i va ocupar Menorca (1287);[155] Jaume II va rebre Sardenya de la Santa Seu (1295), i va ocupar Múrcia (1296);[156] i Pere IV va rebre la sobirania dels ducats d'Atenes (1311) i Neopàtria (1318), conquerits per la Gran Companyia Catalana, formada per almogàvers.[157] Aquesta expansió territorial va forjar un autèntic imperi, hegemònic a la Mediterrània occidental durant bona part de l'edat mitjana.[110]
Des del segle xiii, Barcelona va gaudir d'un període de gran esplendor econòmica, social i cultural, motivada per l'expansió territorial i comercial per la Mediterrània: Tunísia i Alger, on es comerciava en or i esclaus; Sicília i Sardenya, que aportaven blat i sal; Constantinoble, on s'obtenia cotó, espècies i esclaus; Xipre, Damasc i Alexandria, una altra font d'espècies.[158] Durant aquest període, la ciutat rivalitzà amb Gènova i Florència quant a volum comercial i potència marítima.[159] Jaume I va afavorir especialment l'economia barcelonina: el 1227 va prohibir la càrrega de mercaderies en vaixells estrangers mentre hi hagués naus catalanes disponibles; el 1230 va atorgar la llibertat de comerç amb Mallorca; i, el 1232, el comerç barceloní va ser exempt de qualsevol imposició reial als territoris de la Corona.[132] Gràcies als seus privilegis, la ciutat gaudia de gran autonomia, i el seu volum de recaptació d'impostos era superior al de la corona; a més, obtenia capitals gràcies a emissions d'obligacions.[159] Era també el punt neuràlgic d'un abundant tràfic terrestre (blat, oli, vi, productes làctics, fusta, ferro), i un important centre manufacturer (tèxtils, armes, ferro forjat, cuir).[159]
.jpg)
La fiscalitat barcelonina estava repartida entre la reial i la municipal. La reial es basava principalment en impostos indirectes, que gravaven principalment les mercaderies: lleudes, sobre la compravenda; passatges, sobre la circulació; i mesuratges, pel mesurament públic durant les transaccions. La fiscalitat municipal era en general directa, a través de talles, col·lectes o repartiments, recaptats en funció de la riquesa de cada ciutadà.[160] Quant al sistema monetari, al diner carolingi va succeir després de la independització del comtat el diner de billó, amb un 75 % menys de plata. Al segle xi va aparèixer el mancús d'or, inspirat en el dinar califal, tot i que al segle següent va desaparèixer. En temps de Jaume I la moneda de Barcelona va passar a ser de tota Catalunya. El 1285 va aparèixer el croat, amb un valor de dotze diners; va perviure fins al 1707. Finalment, en temps de Pere IV, va aparèixer el florí d'or.[161]
El continu creixement urbanístic va propiciar una nova prolongació del recinte emmurallat, amb la construcció de la muralla del Raval, a la zona occidental de la ciutat, que va englobar una superfície de 218 ha, amb un perímetre de 6 km. Les obres van durar al voltant d'un segle, des de mitjan segle xiv fins a mitjan segle xv. El nou recinte urbà partia de les Drassanes, seguint les actuals rondes (San Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere), baixant per l'actual passeig de Lluís Companys fins al convent de Santa Clara (en l'actual parc de la Ciutadella), fins al mar (per l'avinguda Marquès de l'Argentera). Actualment tan sols es conserva el Portal de Santa Madrona, a les Drassanes.[162]
Decadència[modifica]
Des de mitjans del segle xiv Barcelona va viure una crisi demogràfica motivada per l'escassetat d'aliments i una perllongada successió de pestes que van delmar la població. Paradoxalment, això va provocar un repunt de l'economia, ja que la pujada de preus per l'escassetat d'aliments va afavorir l'especulació, al mateix temps que la crisi demogràfica derivada de les pestes va portar a la concentració de capitals. Malgrat tot, a partir de mitjans del segle xv el comerç marítim es va veure afectat per la pirateria i, des de començaments del segle xvi, per l'obertura de la ruta a Orient per l'Atlàntic circumnavegant Àfrica. Els comerciants genovesos i provençals van substituir als catalans als principals mercats mediterranis i, a començaments del segle xvi, tan sols les places conquerides al nord d'Àfrica per la Monarquia Hispànica mantenien viva l'activitat comercial catalana. Aquests factors, al costat de l'endeutament de la monarquia i les revoltes camperoles, van generalitzar un ambient de crisi econòmica.[163] D'altra banda, l'arribada al poder dels Trastàmara després del compromís de Casp va relegar a Barcelona com a centre polític i comercial de la Corona d'Aragó. El rei Alfons el Magnànim va fixar la cort a Nàpols, allunyant-se dels interessos peninsulars i iniciant una política imperialista situada molt per sobre de les seves possibilitats, que va agreujar la crisi.[164]
Des de 1333, primer any de fam a causa d'unes males collites, es van succeir els desastres: el 1348 la pesta negra va assolar la ciutat, reapareixent cíclicament fins a la fi del segle xv: 1363, 1371, 1396, 1410, 1429, 1439, 1448, 1466, 1476, 1483, 1494 i 1497. En segle i mig, la població es va reduir en uns 10 000 habitants.[165] El 1359, Barcelona va ser assetjada per mar per part de la flota castellana de Pere I el Cruel, en el context de la Guerra dels Dos Peres (1356-1375).[166] A més, el terratrèmol del 2 de febrer de 1428 va deixar un saldo de vint-i-dos morts.[167] D'altra banda, el 1391 es va produir un assalt al barri jueu del Call, a causa de l'acusació infundada d'originar la pesta, que es va saldar amb una matança de bona part de la població jueva. El barri ja no es va recuperar, fins que, el 1401, el rei Martí l'Humà ho va clausurar; l'expulsió total dels jueus es va materialitzar el 1492, ordenada pels Reis Catòlics.[168]
La crisi econòmica, d'escala europea des de mitjans del segle xiv, va afectar greument a Barcelona, que va haver de recórrer a emissions de deute públic per finançar-se: es van emetre títols de rendes perpètues (censals, amb un interès del 7,14 %) o vitalicis (violaris, amb un interès del 14,28 %), fet que, unit al descens dels ingressos per impostos municipals (del 84 % el 1359 al 34 % el 1414), va provocar una greu recessió econòmica.[169] També va perjudicar a l'economia el canvi de moneda del croat al florí, ordenat per Pere IV el 1346, una mesura contraproduent per les fortes càrregues necessàries per mantenir la solidesa de la nova moneda, fet que va produir contínues devaluacions.[169]
La relació amb la nova dinastia regnant va ser tibant, el que es va reflectir en el conflicte del vectigal (1416), un impost sobre les transaccions de carn i peix fresc, que va enfrontar al Consell de Cent amb el rei Ferran I. En una estada a la ciutat, els emissaris del rei van comprar vitualles i es van negar a pagar l'impost, fet que va motivar una enèrgica protesta del conseller segon, Joan Fiveller, davant el rei. Finalment, va haver-hi una solució de compromís: el rei no va pagar, però ho va fer en el seu nom un dels seus subordinats, Bernat de Gualbes.[170] Durant el regnat de Ferran I es van compilar les Constitucions i altres drets de Catalunya (1413-1422, primera edició el 1495).[171]
Durant aquest temps es van succeir les revoltes populars, fet que va propiciar la creació de dues faccions enfrontades: la Biga, un grup lligat a l'oligarquia noble i eclesiàstica; i la Busca, un estament de les classes populars, mercaders i artesans. El 1453, la Busca va accedir al govern municipal, i va promoure una sèrie de reformes com la democratització del govern municipal, la devaluació de la moneda i el proteccionisme comercial. Després de set anys de govern, la Biga, recolzada per la Generalitat, va reprendre el poder municipal, i va iniciar una política revenjista que va comportar l'execució de diversos dirigents de la Busca.[172]
D'altra banda, la ciutat es va veure involucrada en el conflicte entre Joan II i el seu fill, Carles de Viana, enemistats per la successió al regne de Navarra després de la mort de la reina Blanca, esposa de Joan i mare de Carles. Aquesta rivalitat es va reflectir en el terreny polític: Joan, enfrontat a l'oligarquia que pretenia retallar els drets reials, es va recolzar en les classes populars, especialment els remences, camperols lligats a la terra per llaços de vassallatge, cansats dels mals usos exercits pels terratinents sobre ells; en contrapartida, Carles es va recolzar en l'oligarquia. Així, un cop recuperat el control de la ciutat per la Biga, van recolzar al príncep en les seves pretensions, i va ser rebut triomfalment a la ciutat el 1460. Poc després, el príncep va ser empresonat a Lleida acusat de traïció, pel que les Corts van aixecar un exèrcit contra el rei i el van obligar a alliberar-ho. De tornada a Barcelona, al cap de poc temps el príncep va morir, però ja hi havia una situació tibant entre la monarquia i els dignataris catalans.[173]
.jpg)
El 1462 va esclatar la revolta dels remences, als quals va combatre la Generalitat. La reina Joana Enríquez va buscar el suport de la Busca, que va ser immediatament dissolta per la Generalitat, pel que la reina va haver de fugir a Girona, on va ser assetjada per les tropes de la Generalitat. En ser socorreguda pel rei Joan II, qui en entrar militarment al Principat va transgredir una acta constitucional, es va iniciar una guerra civil entre el rei i la Generalitat (1462-1472), que va involucrar a altres països: Joan II va comptar amb el suport de França, mentre que la Generalitat va obtenir l'ajuda de Castella, a canvi d'oferir la corona a Enric IV.[174] Més endavant, després de la renúncia d'Enric IV, la Generalitat va oferir la corona al conestable Pere de Portugal; i, després de la mort d'aquest, a Renat d'Anjou, i amb això va bufar vent contrari: França va passar a ajudar la Generalitat, i Castella a Joan II, després del matrimoni del seu fill Ferran amb Isabel.[175] Finalment, la guerra va acabar amb la presa de Barcelona per l'exèrcit reial el 1472. La Pau de Pedralbes (1472) va preservar els privilegis del govern municipal, però deu anys de guerra van suposar l'enfonsament econòmic de la ciutat.[176]
El fill de Joan, Ferran II —anomenat el Catòlic—, va buscar la pacificació general, i va introduir el procés d'insaculació en la designació de càrrecs en la Generalitat i el Consell de Cent. En les Corts de 1480-1481 es va introduir la Constitució de l'Observança, que va instaurar l'equilibri entre les pretensions reials i les de l'oligarquia catalana. També va propiciar la Sentència arbitral de Guadalupe (1486), que va abolir els mals usos feudals.[177] D'altra banda, va estimular l'economia amb la seva política de Redreç, per la qual reservava a la marina catalana els mercats de Sicília i Sardenya, al mateix temps que estipulava una protecció aranzelària per a les manufactures catalanes.[178]
Ferran es va casar amb Isabel I de Castella, una unió dinàstica que no va implicar la unitat dels regnes, que van mantenir les seves institucions i particularitats, inclosa una moneda diferent.[179] El 1486 es va establir a Barcelona la Inquisició, i es va nomenar primer inquisidor al dominic Alfonso de la Espina, qui el 1488 va realitzar el seu primer acte de fe, que va portar a la foguera a quatre persones.[180] Ferran va sofrir un atemptat el 1492 durant la seva estada a Barcelona, per part d'un camperol, Joan de Canyamars, probablement pertorbat mental, qui li va fer una ferida en el coll.[181] Els Reis Catòlics van rebre a Barcelona a Cristòfor Colom al retorn del seu primer viatge a Amèrica, el 1493.[179] Aquest mateix any van signar amb Carles VIII de França el tractat de Barcelona, pel qual recuperaven Rosselló i Cerdanya, preses per França durant la guerra civil, a canvi de reconèixer els drets del francès sobre el regne de Nàpols.[182]
Territori[modifica]
El territori de la ciutat durant l'època medieval excedia el del seu recinte urbà, delimitat per les seves muralles. Entre els segles viii i xiv Barcelona va anar delimitant una àrea d'influència amb les localitats del seu entorn, que va arribar a englobar una superfície d'uns 275 km². En el segle xi el territori de la ciutat es trobava aproximadament entre Molins de Rei, Collserola i Vallvidrera fins al mar, d'una banda, i entre Badalona i Cornellà. Posteriorment es va ampliar aquest territori fins a Montgat, i fins a Castelldefels en l'altre extrem de la costa, tal com recullen els Usatges en el segle xii. Fins al segle xiv aquest territori es va ampliar fins a Mataró i Caldes d'Estrac, a més de Montcada i Abrera; aquest segle es va ampliar provisionalment amb Rubí, Vilamajor i Les Franqueses, però aquests no van arribar a consolidar-se. El domini institucional de la ciutat sobre aquest territori va desaparèixer el 1716, amb el decret de Nova Planta.[183]
Aquest territori es va estructurar jurisdiccionalment com a vegueria, un tipus de demarcació establerta al voltant d'una ciutat o vicus, i administrada per un veguer, usual a Catalunya durant l'edat mitjana. Per l'oest delimitava amb la vegueria del Penedès, a través dels termes d'Eramprunyà, Cervelló, Corbera, Castellví i Martorell; pel nord i l'est delimitava amb la vegueria del Vallès, amb frontera en les localitats d'El Papiol, Molins de Rei, Vallvidrera, Santa Coloma de Gramenet, la Conreria i Montgat. Posteriorment es va ampliar aquesta demarcació amb les localitats d'Abrera, Sant Esteve Sesrovires, Castellbisbal, Alella, Teià, Vilassar, Burriac, Cabrils, Argentona, Mataró, Llavaneres i Caldes d'Estrac.[184]
D'altra banda, al llarg del període medieval Barcelona va adquirir diverses baronies, pel que es va convertir en senyora feudal. Aquestes adquisicions, generalment per compra, responien a interessos estratègics de la ciutat, per assegurar-se centres de proveïment o controlar certes rutes viàries. Així, el 1390, la ciutat va comprar el castell i lloc de Montcada, així com la senyoria alodial del castell de Cervelló; i, el 1400, el castell de Flix i el lloc de la Palma. Altres adquisicions es van fer per ajudar econòmicament al monarca: el 1391 es va comprar a carta de gràcia —amb retrovenda— el castell d'Arraona i les viles de Sabadell, Terrassa, Tàrrega, Vilagrassa, Elx i Crevillent, aquestes dues últimes retornades el 1473; i, el 1409, una part del comtat d'Empúries (Castelló i la vall de Banyuls). Altres compres, per diferents interessos, van ser: la senyoria alodial del castell de Montornès (1390), Caldes d'Estrac (1396), la batllia de Fortià (1445) i la baronia de Montbui (1490). Barcelona va conservar aquestes baronies fins al segle xvii.[185]
Cal assenyalar també un privilegi que la ciutat podia concedir a altres localitats pel qual passaven a ser considerades com a «carrers» de Barcelona, i així quedaven sota la protecció institucional de la ciutat: el carreratge. En aquests casos, la jurisdicció d'aquestes localitats es compartia entre la ciutat i el monarca: la primera mantenia la titularitat i, el segon, l'usdefruit. Barcelona va arribar a tenir 74 localitats considerades com a carrers, entre elles: Igualada, Cardedeu, Vilamajor, Lliçà d'Amunt, l'Ametlla del Vallès, Sant Feliu de Codines, Mollet del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Granollers, Caldes de Montbui, Montmeló, Sant Cugat del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Vallvidrera, Martorell, Molins de Rei, Olesa de Montserrat, Mataró, Vilassar de Dalt, Argentona, Premià de Mar, Vilanova i la Geltrú, Moià, Palamós, Sant Sadurní d'Anoia, Ripoll i Cambrils.[186]
Pel que fa a la divisió administrativa de la ciutat, la primera delimitació es va establir el 1389, data que es va dividir el recinte urbà en quatre quarters: Framenors, Pi, Mar i Sant Pere. Aquesta divisió es va efectuar establint una quadrícula amb la plaça del Blat com a centre geomètric, amb una separació dels quarters del nord i del sud fixada en l'antic cardo maximus romà. En el segle xv es va afegir un altre quarter, el d'El Raval, amb el que es va establir una divisió que va arribar fins al segle xviii.[187]
Finalment, cal remarcar que Barcelona tenia plena autonomia per actuar fins i tot amb les armes en defensa del seu territori i els seus interessos, davant qualsevol conflicte plantejat amb altres senyors feudals del seu entorn. Així, la ciutat tenia una milícia formada pels diversos estaments de la ciutat, l'host o sometent, ben preparat i organitzat, que actuava segons requerís la situació.[188]
Societat[modifica]
La societat de l'època era estamental, amb classes socials ben definides i poca mobilitat vertical ascendent. Hi havia tres estaments: la noblesa, el clergat i el general (o «braç reial»). Aquest últim es dividia al seu torn en tres categories o «mans»: la mà major, formada pel patriciat urbà, la burgesia econòmica, alts funcionaris i altres personatges relacionats amb el poder econòmic, anomenats en general ciutadans honrats; la mà mitjana, composta per mercaders i professionals (notaris, juristes, cirurgians, farmacèutics, escribes); i la mà menor (o poble menut), en què s'englobaven les classes populars, formades per obrers, artesans, peons, petits comerciants i uns altres. Fora d'aquests estaments es trobaven els exclosos de la societat: esclaus, captaires i prostitutes, a més dels jueus, tot i que alguns d'aquests tinguessin gran poder adquisitiu.[189] Les diferències socials i el monopoli del govern municipal per l'oligarquia urbana van provocar tibantors a certs moments, i ocasionalment es va viure alguna rebel·lió popular, com la protagonitzada per Berenguer Oller el 1285 en demanda d'una distribució del poder municipal.[190]
La vida diària se centrava en els treballs artesanals i el comerç, que se celebrava als escassos espais públics de la ciutat: a la plaça de l'Oli es venia oli, ous, formatge i aviram; a la plaça del Blat, blat i farina; i a les places Nova i de les Cols es venien fruites i verdures. Hi havia diverses carnisseries per tota la ciutat, però solament una peixateria, al barri costaner de la Ribera. Hi havia també escampades per la ciutat diverses botigues de queviures com a llegums, llard i saladures, tavernes on se servia vi i botigues d'especiers, que despatxaven espècies, dolços i sucre.[191] Malgrat tot, l'aliment bàsic era el pa, que se solia preparar en la llar, i després es portava a coure als forns públics, que també ho venien. Se solia fer de farina de blat, ordi, cereals o llegums (cigrons o faves), tot i que el més car era el de blat, pel que solament estava a l'abast de les classes benestants.[141] Els treballs artesanals estaven agrupats en gremis, cadascun dels quals ocupava una zona específica de la ciutat, fet palpable encara avui dia pel nom de diversos carrers del nucli antic.[nota 9]
Les cases solien ser del «tipus artesanal», amb una planta baixa destinada al taller i un o dos pisos d'habitatge, generalment amb unes mesures de 4 metres d'ample i 10-12 de profunditat, de vegades amb un petit hort en la part posterior.[193] No tenien bany, ja que la higiene no era un costum molt estès; algunes cases tenien excusat al pati o hort, que donava a un pou cec, però sinó les necessitats s'efectuaven en un orinal, que sovint es buidava al carrer.[149]
L'activitat diària quedava frenada a la nit, horari en què es tancaven les portes de la ciutat i la gent es quedava a les seves cases. En aquestes hores no es podia cridar, caminar disfressat o sense portar algun llum, atès que era motiu de sospita i denúncia.[141] En aquesta època amb prou feines hi havia il·luminació nocturna pública, tan sols algunes teieres escampades per la ciutat, amb combustible de fusta resinosa o quitrà; encara es conserva alguna, com les de la plaça del Rei o les de Santa Maria del Mar.[194] L'única activitat se centrava en els bordells: en aquesta època es va regular la prostitució, activitat que solament es podia exercir dels dotze als vint anys, i sota un ferri control per part de les autoritats; les prostitutes havien de vestir de blanc i amb un cinturó blau quan sortien al carrer i, en Setmana Santa, eren confinades en convents. La major part dels bordells es trobava a les Rambles.[195]
En l'àmbit festiu, des del 1319 es va iniciar la processó de Corpus Christi, que va passar a ser la festivitat més popular de la ciutat tant en l'àmbit religiós com social. Barcelona va ser la segona ciutat de tot el món cristià a celebrar aquesta processó, després de Roma. En la processó participaven, a més del clergat i les autoritats civils i militars, els principals gremis de la ciutat i, a més de la comitiva, se celebraven unes comparses teatrals anomenades entremesos.[196] D'aquestes comparses van sorgir algunes figures tradicionals que encara perduren en les festivitats de la ciutat, com els gegants i capgrossos, els correfocs, diables i dracs de foc.[197] Una altra tradició del Corpus era L'ou com balla, consistent a fer ballar un ou sobre un sortidor d'aigua, que encara es practica en la catedral de Barcelona.[197]
Cultura[modifica]
La cultura medieval es va forjar amb diversos substrats procedents de les diverses civilitzacions que van deixar la seva empremta al territori català des de l'antiguitat, des de la societat hispanoromana, passant per la visigoda, jueva i musulmana, fins a la franca, a més d'altres influències com l'occitana.[198] Les relacions amb l'emirat de Còrdova, malgrat l'enemistat i les múltiples campanyes militars entre tots dos regnes, van ser fructíferes, tant en el terreny econòmic com en el cultural: gràcies al contacte amb la civilització islàmica van arribar a terres catalanes —i, sovint, va servir de pont amb Europa— avenços culturals i descobriments científics com la numeració aràbiga, l'àlgebra, l'astrolabi, el paper, la pólvora i la brúixola; les tècniques mèdiques i els descobriments farmacèutics; la filosofia i el pensament islàmic, principalment l'averroista; i també va ser significativa la recuperació del llegat cultural grecollatí, preservat pels musulmans en un període de decadència occidental.[199]
Un dels fets més rellevants d'aquest període en l'àmbit cultural va ser el sorgiment del català com a idioma, a través de la seva evolució del llatí vulgar local. A Barcelona, com a seu del comtat i una de les més importants ciutats de la Corona d'Aragó, es va forjar el català més normatiu, especialment per la tasca realitzada pels escrivents de la Cancelleria Reial. Al segle xv va sorgir un dels primers escrits normatius del català, Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, que aconsellava un model de llengua basat en els dialectes de Barcelona i València.[200]
Durant l'època medieval es va consolidar el català com a idioma literari: els primers vestigis del català com a llengua escrita apareixen en frases soltes i petits textos en documents jurídics, administratius o econòmics, entre els segles xi i xii; el primer text escrit íntegrament en català és una traducció del Liber Iudiciorum del segle xii; de començaments del segle xiii són les Homilies d'Organyà, una col·lecció de sermons quaresmals.[201] Durant bona part del període medieval la poesia es va escriure en llengua d'oc, mentre que el català va proliferar en les cròniques, com el Llibre dels fets de Jaume I o les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner.[202] Un dels principals escriptors barcelonins de l'època va ser Bernat Metge, introductor de l'estil renaixentista en la literatura catalana (Lo somni, 1399).[203]
Durant aquest període la filosofia va ser indissoluble de la teologia, i va florir en els scriptoria monàstics. El dominic Ramon Martí va estudiar a París amb Albert Magne, i va ser condeixeble de Tomàs d'Aquino. Arnau de Vilanova va ser deixeble seu. Joan Bassols va estudiar també a París, amb Joan Duns Escot. Ramon Llull va passar algunes estades a Barcelona, on va rebre la protecció de Jaume II; el 1392 es va fundar l'Escola Lul·liana de Barcelona. D'aquesta època cal destacar també la filosofia jueva, representada per Abraham Bar Hiyya, Bonastruc ça Porta —protagonista el 1263 de la Disputa de Barcelona amb Pau Cristià—, Shlomo ben Adret i Hasdai Cresques.[204]
Durant l'edat mitjana es van donar dos principals estils artístics: el romànic i el gòtic. El romànic es va desenvolupar des de prop de l'any 1000 fins al segle xiii: en arquitectura destaquen el monestir de Sant Pau del Camp (segles xii-xiii),[205] el monestir de Santa Anna (segle xii), [206] i el Palau Episcopal de Barcelona (segle xiii).[207] En escultura van destacar els tallers de Sant Pau del Camp i del Palau Episcopal, responsable aquest últim probablement del portal del claustre de la catedral.[208] Pel que fa a pintura, els primers artífexs coneguts són Arnau de Terrassa i el mestre Martí, ja a la fi del segle xiii.[209]
.jpg)
El gòtic es va desenvolupar entre els segles xiii i xvi. En arquitectura destaca la Catedral de Barcelona, reformada entre 1298 i 1405 (la façana és del segle xix),[210] a més de les esglésies de Santa Maria del Pi (1319-final del segle xiv),[211] Santa Maria del Mar (1329-1384),[212] i Sants Just i Pastor (1342-1360);[213] en el terreny civil va destacar el Palau Reial Mayor,[214] la Casa de la Ciutat,[215] el Palau de la Generalitat de Catalunya,[216] les Drassanes,[217] la Llotja[218] i l'Hospital de la Santa Creu.[219] En escultura, els primers exemples destacats són els sepulcres de santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona i el d'Elisenda de Montcada al monestir de Pedralbes;[220] posteriorment van destacar Jordi de Déu i Aloi de Montbrai i, en el gòtic internacional, Pere Ça Anglada i Pere Johan.[221] En pintura va haver-hi diverses fases: «gòtic lineal» o «francogòtic» (pintures murals del Saló del Tinell i del Palau Aguilar);[222] «gòtic italianitzant» (Jaume Ferrer Bassa);[223] «gòtic internacional» (Joan Mates, Bernat Martorell);[224] i «gòtic flamenquitzant» (Lluís Dalmau, Jaume Huguet, Bartolomé Bermejo).[225]
La música en aquesta època era preferentment religiosa o cortesana, interpretada per cantors, organistes i ministrers, que tocaven instruments com flautes, llaüts, tambors, cornetes, xeremies, sacabutxos i baixons. La Capella de Música de la Corona d'Aragó va ser durant el segle xiv un dels centres musicals més rellevants d'Europa.[226]
Durant l'edat mitjana la ciència va estar circumscrita als cercles monacals que preservaven els coneixements llegats per grecs i romans, tot i que no es va avançar especialment quant a recerca. Al segle x l'ardiaca Sunifred Llobet va traduir un tractat astrològic de l'àrab al llatí. També van destacar alguns estudiosos jueus del Call, especialment en medicina i matemàtiques. La primera universitat, l'Estudi General, es va fundar el 1450. D'altra banda, el 1474 es va introduir la impremta, que va ajudar enormement a la difusió científica.[227] Pel que fa a medicina, el 1401 es va crear l'Estudi de Medicina per a la docència d'aquesta activitat i, aquell mateix any, es va iniciar la construcció de l'Hospital de la Santa Creu. Com a metges van destacar Pere Gavet, Semuel ben Benvenist i Antoni Ricard.[228]
-
-
-
-
Sant Jordi (1418), de Pere Johan, Palau de la Generalitat de Catalunya. -
-
-
.JPG)
Edat moderna[modifica]
En aquest període Barcelona va passar a formar part de la Monarquia Hispànica, sorgida de la unió de les corones de Castella i Aragó. Va ser una època d'alternança entre períodes de prosperitat i de crisis econòmiques, especialment per les epidèmies de pesta al segle xvi i per conflictes socials i bèl·lics com la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió entre els segles xvii i xviii, tot i que en aquest últim segle va repuntar l'economia gràcies a l'obertura del comerç amb Amèrica i a l'inici de la indústria tèxtil. La ciutat seguia encotillada en les seves muralles —l'única ampliació va ser a la platja, el barri de La Barceloneta—, malgrat que al final del període tenia gairebé 100 000 habitants.[229]
Barcelona gremial[modifica]
Durant la primera meitat del segle xvi van continuar les pestes i les fams: el 1530 Barcelona va perdre 6250 habitants en quatre mesos per la pesta; la falta de blat era crònica, i representava una preocupació constant per a les autoritats de la ciutat, malgrat que la Sentència arbitral de Guadalupe va beneficiar a l'agricultura, que va comptar amb nova mà d'obra gràcies a l'arribada d'immigrants del sud de França, especialment d'Occitània, fet que va pal·liar el descens demogràfic.[230]
En aquest període es va instituir la figura del virrei —o lloctinent—, generalment de la noblesa castellana, el qual representava al monarca i tenia funcions militars, administratives, financeres i judicials. El virrei estava ajudat per un capità general per a l'exèrcit destinat a Catalunya, i un governador encarregat de l'ordre públic; també es va crear una Tresoreria per a les finances, i la Reial Audiència per a l'administració de justícia. Les relacions dels successius virreis amb la Generalitat van ser tibants, ja que aquesta recaptava la major part dels impostos a Catalunya, i preservava gelosament els interessos de l'oligarquia catalana.[231] Al segle xvi es va establir a la ciutat l'orde jesuïta, fundador del Col·legi de Cordelles (1593), dedicat a l'educació dels nobles, pel que es va contraposar a l'Estudi General, patrocinat pel consistori.[95]
Durant els segles xvi i xvii van adquirir cada cop major rellevància en l'activitat econòmica de la ciutat —i, consegüentment, al govern municipal— els gremis i confraries, institucions d'origen medieval però que van cobrar protagonisme en aquest període de la història. Els gremis, sorgits a partir del segle xiii, eren associacions professionals que regulaven la pràctica dels diversos oficis artesanals de l'època, tant a nivell professional com econòmic i social, instaurant un estricte reglament per controlar la producció i els preus, així com per evitar la competència i el monopoli. També controlaven la formació i la graduació dels seus membres —per ordre jeràrquic: aprenents, oficials i mestres—. Amb el temps van anar adquirint pes al govern municipal i, el 1641, van aconseguir una representació de dos consellers en el consistori.[232]
Durant aquesta època la Monarquia Hispànica va florir amb el comerç amb Amèrica, monopolitzat per la Corona de Castella, però en el qual va intervenir indirectament Catalunya —i, per tant, Barcelona—, a través del comerç de cabotatge amb Cadis i Sevilla, principalment de productes com panys, vidre, cuir i llibres, a més de vi, aguardent i fruits secs.[233] També es va reactivar el comerç amb Saragossa, com a porta d'entrada cap a Castella dels productes catalans.[233] Malgrat tot, la crisi econòmica i un cert buit d'autoritat van propiciar durant aquests anys l'auge del bandolerisme per les terres catalanes.[234] D'altra banda, la ciutat va tenir un paper destacat en la política mediterrània de Carles I, i va ser el centre organitzatiu de l'expedició a Tunis el 1535, on van treballar sense parar les seques i les drassanes.[235] El 1529 es va signar la Pau de Barcelona entre Carles I i el papa Climent VII, per la qual el monarca reconeixia els drets de la família Mèdici —a la qual pertanyia el papa— sobre la ciutat de Florència i altres places italianes, al mateix temps que el pontífex reconeixia a Carles com a rei de Nàpols.[236]
És de remarcar que durant l'edat moderna, al contrari que en la resta d'Europa, on predominaven les classes aristocràtiques, a Barcelona destacava la classe mitjana, que gaudia de prestigi i prosperitat, i on un simple artesà podia arribar a regir el govern de la ciutat.[237] L'humanista italià Lucio Marineo Sículo, de visita a Barcelona a la fi del segle xv, va escriure el següent:
| « | Les persones de qualsevol edat es donaven a les arts, ja fossin liberals o mecàniques, que registraven una gran florida. No hi havia passejants, és a dir, gents ocioses i sense ofici, atès que totes tenien la seva ocupació i per això no hi havia homes de mala vida ni pobres, i els ciutadans vivien correctament i els sobrava cabal.[237] | » |
Aquesta època no va ser d'excessives reformes urbanístiques, ja que la pèrdua de la capitalitat de Barcelona va comportar la disminució de projectes de gran envergadura. En la primera meitat del segle xvi es va construir la muralla de Mar, on es van emplaçar els baluards de Llevant, Torre Nova, Sant Ramon i Migdia.[238] En el segle xvii es va ampliar novament la muralla de la ciutat amb la construcció de cinc noves portes (Sant Sever, Tallers, Sant Antoni, Sant Pau i Santa Madrona, aquesta última una reconstrucció de la del segle xiv).[239] Durant els segles xv i xvi es va construir un port artificial que cobrís per fi les necessitats de l'important centre mercantil que era Barcelona: paradoxalment, durant l'època d'esplendor del comerç català per la Mediterrània, Barcelona no comptava amb un port preparat per al volum portuari que era habitual a la ciutat. L'antic port al peu de Montjuïc havia estat abandonat, i la ciutat comptava únicament amb la platja per rebre passatgers i mercaderies. Els vaixells de gran calat havien de descarregar mitjançant barques i mossos de corda (bastaixos). Per fi, el 1438, es va obtenir el permís reial per construir un port: en primer lloc, es va enfonsar un vaixell carregat de pedres per servir de base al mur que va unir la platja amb l'illa de Maians; reforçat el mur el 1477, es va allargar en forma d'espigó el 1484. A mitjans del segle xvi es va ampliar el port davant la campanya iniciada per Carles I contra Tunis. A la fi de segle, el moll comptava amb una longitud de 180 metres per 12 d'ample. Noves obres de millora al segle xvii van donar per fi un port en condicions per a la ciutat.[240]
Guerra dels Segadors[modifica]
Des de la unió de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics, Barcelona va perdre la primacia que tenia durant l'època medieval, un cop traslladada la cort i instaurada una lloctinència per al govern del Principat. Les relacions amb la nova casa regnant, els Àustries, van ser bastant bones al començament: el 1519 Carles I va ser rebut triomfalment a la Ciutat Comtal, i va ser en ella on va rebre la notícia de la mort del seu avi l'emperador Maximilià I, pel que va convocar una reunió de l'Orde del Toisó d'Or i, dies més tard, va ser triat emperador; les autoritats barcelonines van ser les primeres a rendir-li honors pel seu nomenament.[241] Felip II va assistir a algunes Corts, i va comptar com un dels seus homes de confiança amb el barceloní Lluís de Requesens, qui va participar en la batalla de Lepant (1571) i va ser governador dels Països Baixos (1574-1576).[242]
Malgrat tot, amb els regnats de Felip III i Felip IV aquestes relacions van començar a ser tibants i, gradualment, els monarques van deixar d'assistir a les Corts Catalanes. Les relacions es van anar deteriorant, especialment des que el rei Felip IV i el seu privat, el comte-duc d'Olivares, van proposar el 1626 la Unió d'armes, un projecte per crear un exèrcit permanent en territori espanyol, al qual Catalunya hauria d'haver aportat 16 000 soldats, a més de cobrir les seves despeses. Per a això, el rei es va dirigir a les Corts el 18 d'abril de 1616 i, en la seva condició de comte de Barcelona, va exhortar als diputats a augmentar la seva contribució a les despeses de la Corona en la seva política exterior, al que aquests es van negar.[nota 10] Des de llavors va anar creixent l'intent de la monarquia d'incrementar la pressió fiscal, així com la resistència de les Corts a fer concessions. Tanmateix, les poblacions catalanes, entre elles Barcelona, es resistien al pagament del quint, un impost que recaptava la cinquena part de les rendes municipals.[243] En aquest ambient, quan el 1635 va esclatar la guerra amb França, Olivares va iniciar les hostilitats per la frontera catalana, per involucrar al Principat plenament en el conflicte. Segons va manifestar:
| « | Trabándose guerra por Cataluña [...] se conseguirán las esperanzas de que los catalanes, siendo provocados o atacados de franceses, hayan de acudir gallardamente a su oposición.[244] | » |
Durant la guerra, els camperols catalans van ser obligats a allotjar als soldats —en la seva majoria, mercenaris— i donar-los sal, vinagre, foc, taula i servei de franc.[245] Després de les primeres hostilitats, el 1640 es va arribar a un cert statu quo, pel que les tropes —uns 10 000 soldats— van quedar recloses en territori català. Es van produir llavors nombrosos abusos i excessos, fins que va haver-hi una revolta a Santa Coloma de Farners, on va ser assassinat l'agutzil Monrodon. Per això, la localitat va ser destruïda, fet que va generalitzar la revolta en tot el territori i, el 7 de juny de 1640, es va produir a Barcelona una rebel·lió popular coneguda com el Corpus de Sang, en la qual va ser assassinat el virrei, comte de Santa Coloma.[245]
Aquest va ser l'origen de l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1651), denominada així per comptar majoritàriament entre els seus membres amb la pagesia catalana, a la que es va unir el poble menut, les classes baixes urbanes. L'alçament va ser inicialment una insurrecció popular contra les injustícies socials i els abusos comesos per les tropes mercenàries, però sense cap reivindicació política o territorial; de fet, els amotinats, al costat de lemes com Visca la terra i muira el mal govern, cridaven igualment Visca el rei, i molts dels ajusticiats van ser funcionaris catalans.[246] Malgrat tot, el procés va ser aviat patrimonialitzat per la Generalitat, dirigida pel seu president, Pau Claris, els qui, en defensa dels seus privilegis, es van rebel·lar contra la Corona.[247] Cal remarcar que també va existir a Catalunya un bàndol realista, pel que la contesa va tenir també un component de guerra civil.[248]
La Generalitat va aconseguir l'ajuda de França, a canvi de reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona.[249] Malgrat els èxits inicials de les tropes filipistes, el 26 de gener de 1641 van ser derrotades en la batalla de Montjuïc. No obstant això, després de la mort de Claris, els francesos van prendre el rumb de la guerra, com es va veure en la seva victòria en la batalla en el port de Barcelona el 30 de juny de 1642. En el transcurs de la guerra, França va ocupar el Rosselló; això, al costat dels excessos de les tropes franceses, similars als anteriorment comesos per les castellanes,[nota 11] va provocar el desafecte català respecte als seus aliats, fet que, unit als gestos conciliadors del rei Felip IV, va propiciar la capitulació de Barcelona el 1652.[250] El rei va promulgar una amnistia general i va acatar la constitució catalana, tot i que Barcelona va perdre la gestió dels seus recursos militars: les muralles, els baluards, les drassanes i el castell de Montjuïc van passar a la Corona, que va establir guarnicions en ells.[251]
Malgrat tot, la guerra amb França va continuar fins al 1659, data en què es va signar la pau dels Pirineus, per la qual la Monarquia Hispànica va perdre el Rosselló, Conflent, Vallespir i el nord de la Cerdanya.[252] La pau dels Pirineus va durar poc temps, i els conflictes entre Espanya i França en el context europeu van continuar (Guerra dels Nou Anys, 1688-1697), afectant a Catalunya i la seva capital: el 1691 una flota francesa va bombardejar Barcelona i, el 1697, van ocupar la ciutat després d'un setge de dos mesos, fins a ser alliberada després de la pau de Ryswick.[253]
Posteriorment a la guerra, el regnat de Carles II va ser una etapa de reconciliació entre Catalunya i la Corona, al mateix temps que es va viure un període de recuperació econòmica, gràcies a la millora dels processos manufacturers, l'augment del tràfic mercantil i l'expansió de nous conreus.[254] Tot això va portar a denominar aquesta etapa com de «neoforalisme».[255]
Guerra de Successió[modifica]
El 1700, la mort sense descendència del rei Carles II va provocar un conflicte successori que va donar origen a la Guerra de Successió (1701-1714), on van intervenir les principals potències europees: França en defensa del pretendent Felip de Borbó —futur Felip V—, i el Sacre Imperi Romanogermànic, Gran Bretanya, Països Baixos i Portugal a favor de Carles d'Àustria —futur emperador Carles VI—.[256]
Catalunya va optar inicialment per Felip, el qual va jurar les constitucions catalanes davant les Corts (1701). El 1704 hi va haver un intent de desembarcament aliat a Barcelona, comandat per Jordi de Darmstadt, el qual va fracassar. Malgrat tot, alguns excessos comesos pel virrei Francisco Antonio de Velasco —entre ells, l'expulsió del bisbe de Barcelona, Benet de Sala— va provocar un gir en les simpaties d'alguns dirigents catalans, els quals el 1705 es van passar al bàndol de Carles.[257] La majoria eren nobles, eclesiàstics i comerciants rics, generalment antifrancesos i partidaris d'un sistema no absolutista, amb un model econòmic inspirat en el capitalisme holandès.[258] Un prohom barceloní, Antoni de Peguera, al costat de membres del partit austriacista de Vic —els anomenats vigatans—, van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova, que comprometia a aquesta a ajudar-los militarment a canvi del seu suport a l'arxiduc.[259] El 1705, les tropes aliades van ocupar Barcelona, després de prendre el castell de Montjuïc i assetjar i bombardejar la ciutat durant un mes. En la batalla va haver-hi contingents catalans per tots dos bàndols, fet que va continuar durant tota la guerra, que va ser de nou una guerra civil en el context del Principat. El 1706 l'arxiduc va ser proclamat rei Carles III per les Corts Catalanes.[260]
Felip V va intentar denodadament recuperar la capital catalana i, el 1706, va comandar personalment un exèrcit que va assetjar Barcelona per terra i mar; després d'un mes d'intensos combats va aconseguir capturar el castell de Montjuïc, però quan començava a assaltar les muralles de la ciutat va ser atacat per mar per una flota aliada i obligat a retirar-se.[261] Malgrat tot, l'èxit de l'ofensiva francesa en les batalles d'Almansa (1707), Brihuega i Villaviciosa (1710), amb l'ocupació de València i Aragó, i la retirada del pretendent austríac després de la seva entronització com a emperador el 1711 (tractat d'Utrecht, 1713), van deixar sola Catalunya.[262] Barcelona va sofrir un setge perllongat (14 mesos), però va mantenir una forta resistència malgrat els seus escassos efectius —uns 5500 homes, d'ells solament 500 soldats, al costat de voluntaris castellans, aragonesos i valencians, a més de la Coronela, una milícia gremial que comptava amb uns 3.000 efectius—, liderada pel conseller en cap Rafael de Casanova i el general Antoni de Villarroel.[263] Finalment, la ciutat va ser presa l'11 de setembre de 1714,[264] data que va ser triada posteriorment (des del 1901) com diada nacional.[265] Les baixes entre els defensors van ser d'uns 7000 homes, i el posterior clima de repressió va provocar nombrosos exilis.[266]
Barcelona borbònica[modifica]
La derrota va suposar per a Barcelona la pèrdua dels seus furs i els seus òrgans d'autogovern: amb els Decrets de Nova Planta (1716) es van abolir les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent. Es va suprimir la figura del virrei, que va ser substituïda pel capità general, que reunia la figura de cap de l'exèrcit, governador i president de la Reial Audiència.[267] El govern de la ciutat va passar al nou Ajuntament, dirigit per una junta de 24 regidors, presidida per un corregidor, tots de designació reial i generalment de caràcter vitalici i, de vegades, hereditari —el càrrec es podia llogar en la figura del «tinent»—; el primer ajuntament es va constituir el 6 de desembre de 1718.[268] També es van suprimir les vegueries, i el Principat va ser dividit en dotze corregiments, un d'ells amb seu a Barcelona, que tenia una demarcació similar a l'antiga vegueria, a la qual tan sols s'havia segregat el Maresme.[269] Les poblacions de l'entorn de Barcelona —excepte Gràcia—[nota 12] es van deslligar de la jurisdicció de la ciutat, i van establir ajuntaments propis.[270] En aquesta època es va crear el cos de Mossos d'Esquadra, una força d'ordre públic.[271]
Es va clausurar la universitat (l'Estudi General), i es van traslladar els estudis superiors —excepte medicina— a la Universitat de Cervera, ciutat que s'havia mantingut fidel a Felip V.[272] Tanmateix, es va prohibir l'ús de l'idioma català a nivell de l'administració pública i la justícia i, mig segle després, de l'ensenyament.[273][nota 13] El propi rei va enviar instruccions als corregidors per a la imposició del castellà:
| « | Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.[275] | » |
En l'àmbit econòmic, es va instaurar el Reial Cadastre, un impost sobre les propietats immobles i les activitats econòmiques.[263] La Taula de Canvi es va convertir en un banc privat, i el Consolat de Mar va continuar com a entitat, però perdent gairebé tots els seus recursos financers. El canvi de moneda al ral espanyol va comportar un greu perjudici a l'economia ciutadana, provocant la caiguda de preus i salaris.[272]
Amb la finalitat de controlar militarment la ciutat i sufocar possibles aldarulls, es va reconstruir el castell de Montjuïc i es va aixecar una nova fortalesa, la Ciutadella, per la qual es van enderrocar 1200 cases del barri de la Ribera —quedant 4500 persones sense casa i sense indemnització—, així com els convents de Sant Agustí i Santa Clara, i es va desviar el Rec Comtal. Per a la seva construcció es van emprar als presoners que havien participat en la defensa de la ciutat.[276] Obra de Joris Prosper Van Verboom, era un baluard emmurallat de forma pentagonal, amb una fossa de protecció i una esplanada de 120 metres de separació entre les muralles i les construccions del voltant. Enderrocat en la Revolució de 1868, en el seu perímetre es va instal·lar el parc de la Ciutadella.[277] També, el 1720, es va crear la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques, per a la formació d'enginyers militars; i, en el recinte de l'Hospital de la Santa Creu, es va fundar el Col·legi de Cirurgia.[278]
Malgrat tot, durant aquesta centúria es va produir una creixent reactivació econòmica, basada en el creixement demogràfic (de 30 000 habitants el 1717 a 130 000 a la fi de segle) i en els nous procediments industrials que va comportar la Revolució Industrial, de la qual Catalunya va ser pionera en la península. També va coadjuvar la millora de les tècniques agrícoles, com l'especialització i la rotació de conreus, fet que va permetre generar excedents i allunyar el perill de les fams. Va créixer l'exportació de productes a tot l'àmbit nacional, preferentment vi, aiguardent, fruits secs i manufactures (teixits, barrets i paper).[279] Va començar en aquest període la industrialització dels processos tèxtils, el primer sector que va incorporar nous processos de fabricació basats en les noves tecnologies i l'ús intensiu de mà d'obra de la classe obrera. La primera fàbrica d'indianes (teixits de cotó estampats) va ser creada el 1737 per Esteve Canals, a la qual van seguir moltes altres durant aquesta centúria i la següent.[280]
| « | L'esplendor i la riquesa de Barcelona es deu principalment a la seva activitat i a les seves nombroses fàbriques. Les més notables són les d'indianes, de les quals es compten cent cinquanta. Les d'encaixos, blondes, cintes i teles de fil ocupen a dotze mil obrers, i sengles es dediquen a treballar la seda, produint galons, cintes i teixits diversos. | » |
| — Un passeig per Espanya, Jean-François de Bourgoing, 1789.[280] | ||
Un altre factor que va ajudar l'economia va ser l'obertura del comerç amb Amèrica, que va resultar molt fructuós per a la ciutat: el 1745, la fragata Nostra Senyora de Montserrat va ser la primera nau catalana a recalar a Amèrica. El 1756 es va fundar la Reial Companyia de Comerç de Barcelona, que va obtenir el monopoli comercial amb Puerto Rico, Santo Domingo i l'illa Margarita i, el 1764, la Junta Particular de Comerç, que va aconseguir de Carles III l'autorització de comerciar directament amb el Carib i, posteriorment, amb Louisiana (1765) i tota Amèrica (1778), donant origen a una intensa relació comercial sobretot amb l'illa de Cuba, on molts comerciants catalans —coneguts com a indians— es van fer rics, una riquesa que van portar de tornada a la ciutat. Barcelona exportava productes agrícoles i manufactures tèxtils, i importava sucre, cafè, cacau, cotó i tabac.[281] D'altra banda, la pau signada per Carles III amb l'Imperi Otomà el 1785 va permetre l'arribada de mercaderies procedents de la Xina.[282] El 1763 es va inaugurar un servei bisemanal de diligències entre Barcelona i Madrid.[283] A la fi de segle es va crear igualment la Reial Companyia de Pesca de Barcelona, que va establir factories a Patagònia.[284]
A l'últim quart de segle va haver-hi algunes revoltes populars: el 1773 es va produir una revolta anomenada Avalot de les quintes, motivada per l'intent del govern central d'instaurar un sistema de lleves per a l'exèrcit basat en quintes per sorteig —fins llavors l'exèrcit es nodria solament de voluntaris—. El 4 de maig, un grup de joves va entrar en la catedral i va tocar a sometent; la revolta es va estendre per la ciutat i, quan un grup de rebels va intentar sortir de la ciutat, va ser tirotejat per guàrdies del Portal Nou, causant diversos morts. Posteriorment va intervenir l'ajuntament, que va enviar una queixa al govern, el qual va fer marxa enrere en la mesura.[285] Igualment, el 1789, unes males collites van provocar l'augment del preu del pa, pel que es va produir una revolta popular coneguda com Rebomboris del pa: es van cremar diversos despatxos de pa i, al crit de Visca el Rei, mori lo general, la multitud es va dirigir cap al Pla de Palau, on es trobaven les principals institucions estatals de la ciutat; tot i que el capità general, el comte de l'Asalto, s'havia refugiat a la Ciutadella, va haver-hi diversos enfrontaments amb la tropa, que van provocar la mort d'un soldat i un sergent, així com nombrosos ferits. Finalment, després de dos dies de rebel·lió, es va imposar l'ordre, amb una dura repressió que va causar un centenar de deportats i sis condemnats a mort.[286]
A final de segle, les conseqüències de la Revolució francesa van arribar a la península: després d'entrar Espanya en la coalició antirevolucionària, el 1793 França li va declarar la guerra. La Guerra Gran (1793-1795) va tenir diferents ofensives i contraofensives, fins a desembocar en la Pau de Basilea (1795), per la qual Espanya va passar a ser aliada de França. Aquest gir va provocar dues guerres contra l'anterior aliat, Gran Bretanya (1796-1801 i 1804-1808), que van afectar greument a l'economia catalana.[287]
En l'àmbit urbà, cal remarcar la construcció el 1753 del barri de la Barceloneta, promoguda pel marquès de la Mina,[288] el qual també va reparar i ampliar el port i va fomentar la instal·lació del primer enllumenat públic amb llum d'oli.[289] El barri de la Barceloneta es va emplaçar en una petita península de terrens guanyats al mar, amb un traçat dissenyat per l'enginyer Pedro Martín Cermeño, caracteritzat per una trama de carrers ortogonals i illes de cases de planta allargada, que va suposar un clar exponent de l'urbanisme acadèmic barroc.[288] Entre 1776 i 1778 es va efectuar la reurbanització de la Rambla, un antic torrent que durant l'edat mitjana marcava el límit occidental de la ciutat, que es va anar poblant des del segle xvi, principalment per teatres i convents. En aquestes dates es va enderrocar la muralla interior, es van realinear els edificis i es va dissenyar un nou passeig enjardinat, a l'estil del boulevard francès.[290] També es van projectar els passejos de Sant Joan i de Gràcia, tot i que no es van dur a terme fins al canvi de segle el primer i 1820-1827 el segon.[291] Durant aquest segle es van establir els mercats del Born i la Boqueria com els dos únics de proveïment general i, el 1752, es van regular aspectes com a pesos i mesures per a la comercialització de productes alimentaris, a més del carbó.[292]
El 1769 es va fer una reforma administrativa de la ciutat per la qual es van crear cinc quarters subdividits cadascun en vuit barris: I-Palau comprenia el port i el nou barri de la Barceloneta; II-Sant Pere era una zona eminentment industrial; III-Audiència es corresponia amb el centre de la ciutat; IV-Casa de la Ciutat era una zona sobretot residencial; i V-Raval acollia el terreny a l'oest de la Rambla.[293]
Societat[modifica]
Els inicis de l'Edat Moderna van estar marcats per les grans diferències socials procedents del període medieval, tot i que a poc a poc va començar a instaurar-se un cert ascens vertical originat en la prosperitat econòmica. Durant el segle xvi la classe alta seguia estant formada per la noblesa d'origen terratinent, el clergat i els prohoms de la ciutat, mentre va anar creixent una certa classe mitjana, formada per mercaders i artesans; a la classe baixa es trobaven obrers i peons, a més de certs grups socials aliens als estaments clàssics, com els esclaus, els gitanos i els estrangers i, més a baix encara, pobres i marginats.[234]
En el segle xviii la societat va experimentar importants canvis en les seves estructures socials: malgrat la pervivència dels tres estaments d'origen medieval (noblesa, clergat i tercer estat), en aquest últim va començar a haver-hi certes diferenciacions, ja que alguns segments van començar a destacar-se del poble menut, tals com comerciants, fabricants, camperols acomodats, funcionaris i professionals liberals; aquest seria el germen de la burgesia, la nova classe social que adquiriria el predomini en el segle xix. Igualment, dins del tercer estament va sorgir una capa intermèdia formada per botiguers, menestrals i camperols autosuficients. Finalment, en les capes inferiors es trobaven obrers, peons, jornalers, criats i marginats socials.[294]
Pel que fa a costums socials, en el segle xviii la moda era elegant i ostentosa: els homes vestien casaca, camisa, xarreteres, calces i mitjes fins al genoll; les dones, cotilla, cosset i vestit, i era usual portar perruques, generalment empolsades. La noblesa solia fumar pols de tabac (rapè), mentre que les classes populars fumaven cigars i pipes.[295] En la seva obra Viatge a Espanya (1787), l'escriptor anglès Henry Swinburne va testimoniar que:
| « | A Barcelona no es permet que la gent porti armes pel carrer, (…) està prohibit l'ús de barrets caiguts i capes llargues de color fosc; (…) es pot transitar pels carrers a qualsevol hora, sense armes i sense cap por, a condició que es porti un fanal, atès que de no ser així es corre el risc de ser detingut per la patrulla.[296] | » |
El 1520 es va imprimir a la ciutat el primer llibre de cuina de la península, el Llibre de Coch, del mestre Robert, que ressenya la cuina catalana de l'època.[297] Durant aquest període es van introduir nombrosos aliments importats d'Amèrica, com la patata, el tomàquet i la xocolata. També es van establir diversos cuiners francesos i italians, que van popularitzar nombrosos plats d'aquests països, al mateix temps que l'arribada d'emigrants del camp a la ciutat incorporava a la gastronomia barcelonina plats de totes les comarques catalanes.[298]
Durant aquest període una de les festes més populars era la de Carnestoltes, en la qual se celebraven balls, mascarades i moixigangues. Segons el diari de la ciutat, l'any 1702 Felip V va participar en la rua de la Rambla. El baró de Maldà va descriure detalladament aquesta festa al seu Calaix de sastre; detalla per exemple els més de 90 saraos que va haver-hi el 1778.[299] Pel que fa a espectacles, un dels més populars era el de la tauromàquia, del que es tenen notícies a la ciutat des de l'edat mitjana tardiua: el 1387 el rei Joan I va organitzar una corrida de braus al pati del seu palau (actual plaça del Rei). Durant aquest període hi ha referències esporàdiques: el 1560 va haver-hi un toreig a cavall a la plaça de l'Àngel amb motiu de les noces de Felip II; el 1629 va haver-hi un correbou a la plaça de Sant Agustí Vell per celebrar el naixement del príncep Baltasar Carles. Fins al segle xviii la majoria de corrides es feien al passeig del Born, fins que, el 1758, es va construir una plaça de toros a la Barceloneta.[300]
Cultura[modifica]
Aquest període va contemplar dos principals estils artístics: el Renaixement i el Barroc. Les innovacions del Renaixement italià van arribar tard, cap al final del segle xvi i, mentrestant, van perviure les formes gòtiques.[301] En arquitectura, les principals realitzacions van ser: el convent dels Àngels i del Peu de la Creu (1562-1566),[302] la Pia Almoina —actual Museu Diocesà de Barcelona—,[303] el Palau del Lloctinent (1549-557) —actual Arxiu General de la Corona d'Aragó—,[304] i la nova façana del Palau de la Generalitat (1596-1619), de Pere Blai.[305] L'escultura i la pintura també mostren una síntesi de l'estil gòtic amb les noves influències italiana, flamenca i francesa. En aquest període van treballar alguns artistes estrangers, com el brabantí Aine Bru, el portuguès Pere Nunyes o l'alsacià Joan de Burgunya.[306] En escultura destaquen el burgalès Bartolomé Ordóñez (cor de la Catedral de Barcelona, 1515-1520), i Agustí Pujol, autor del retaule del Roser de la Catedral de Barcelona.[307]
Com va passar amb les innovacions renaixentistes, el Barroc va anar penetrant gradualment, amb pervivència de les tipologies anteriors i una nova barreja estilística en l'execució de les obres.[308] Pràcticament fins al 1660 va perviure el classicisme renaixentista, que va ser substituït per un Barroc «salomònic decorativista» fins al 1705, data en què l'arquitectura es va anar tornant més acadèmica, fins a desembocar en el neoclassicisme.[309] Entre les obres més destacades caldria citar: la Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu (1629-1680), l'església de Betlem (1681-1732) i l'església de Sant Sever (1698-1705),[310] així com el Palau del Virrei -Hala dels Draps- (1668-1688) i l'església de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep (1687), obres de Fra Josep de la Concepció.[311] Al segle xviii cal esmentar les esglésies de Sant Felip Neri (1721-1752), Sant Miquel del Port (1753) i de la Mercè (1765-1775),[312] així com el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1762-1764),[313] el palau de la Llotja (1774-1802),[314] el palau de la Virreina (1772-1778) i la Duana (1790-1792).[315] De final del segle xviii procedeix el jardí més antic que es conserva a la ciutat, el parc del Laberint d'Horta, d'estil neoclàssic.[316]
L'escultura barroca es va emmarcar en el treball gremial i dins d'escoles o de dinasties familiars, com els Tramulles, Grau, Costa, Pujol, Rovira, Sunyer i Bonifaç.[317] Entre les obres més importants estan l'altar-baldaquí de Santa Maria del Mar (1772-1783), de Salvador Gurri; i el sepulcre de Sant Oleguer de la Catedral de Barcelona (1678), de Francesc Grau i Domènec Rovira el Jove.[318] El 1673 es va erigir a la plaça del Pedró el monument públic més antic que es conserva a la ciutat en el seu emplaçament original, el Monument a Santa Eulàlia, obra de Llàtzer Tramulles i Lluís Bonifaç.[319] La pintura barroca té en el segle xvii escassa rellevància, en ser substituïda en els retaules pel relleu escultòric policromat. Destaca Pere Cuquet, autor dels murals de les estances de la Casa de la Ciutat de Barcelona (1647-1648).[320] Al segle xviii, en canvi, va cobrar més importància, sobretot en l'àmbit civil i de l'encàrrec privat. La figura cabdal de la primera meitat de segle va ser Antoni Viladomat i, després, destaquen noms com Francesc Tramulles, Pere Pau Muntanya i Francesc Pla el Vigatà.[321]
En aquesta època van proliferar gràcies al projecte il·lustrat les institucions culturals, fet que es va concretar en la fundació de diverses acadèmies: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729), Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (1754), Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1764) i Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1777).[322]
La literatura a l'inici d'aquest període va ser predominantment en català, tot i que es va anar introduint el castellà en l'ambient literari, com en l'obra de Joan Boscà.[323] Durant els segles xvi i xvii el castellà va guanyar prestigi gràcies al Segle d'Or de les lletres hispanes, i va ser dominant entre l'aristocràcia i la burgesia, mentre que el català va quedar arraconat a l'àmbit familiar, pastoral, epistolar, docent i de la literatura popular.[324] Entre els autors barrocs es troben Pere Serafí, Francesc Fontanella, Josep Romaguera, Narcís Feliu de la Penya, el baró de Maldà i Antoni de Capmany.[325] Hi ha indicis de què Miguel de Cervantes va visitar almenys un cop la ciutat i, en la seva obra El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (segona part, 1615), es fa esment a Barcelona, en un to bastant elogiós:
| « | Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto.[326] | » |
Durant aquest període la música va estar relegada a les capelles musicals dels centres religiosos, de les quals destacaven, a més de la de la catedral, les de les esglésies de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi i Sant Just; també cal citar la del Palau de la Comtessa (Palau Reial Menor). El mestre de capella solia exercir de compositor, director musical i professor i, a més de les composicions per a oficis litúrgics, en llatí, componia algunes peces en llengua romanç per a algunes festivitats, entre les quals destaquen els villancets. Entre els compositors més famosos cal esmentar a: Pere Alberch, Joan Pau Pujol, Lluís Vicent Gargallo, Francesc Valls i Carles Baguer. Al segle xviii es va introduir la música secular i l'òpera, terreny en el qual va destacar el compositor Domènec Terradellas, autor d'una dotzena d'òperes serioses i un altre tant de còmiques.[327]
La ciència va adquirir un gran impuls durant aquest període, gràcies a la nova concepció del món i de l'ésser humà afavorida per l'humanisme i, posteriorment, per la Il·lustració. Tot i que el 1714 Barcelona va perdre la seva universitat, va mantenir els estudis de medicina a l'Hospital de la Santa Creu, on el 1761 es va crear el Col·legi de Cirurgia. El 1736 es va fundar també l'Acadèmia de Matemàtiques. Entre els diversos científics d'aquesta època es pot esmentar a: Jaume Salvador, botànic; Antoni de Martí, Francesc Salvà i Francesc Santponç, físics; Carles de Gimbernat, geòleg; Tomàs Cerdà, matemàtic; i Francesc Carbonell, químic.[328] En el camp de la medicina, Joan d'Alós va defensar la idea de la circulació de la sang de Harvey (De corde hominis disquisitio, 1694), i Jaume Solà va ser un dels propulsors de la transfusió sanguínia; altres reconeguts metges van ser Pere Virgili i Antoni de Gimbernat.[228]
Finalment, convé recordar la data de l'1 d'octubre de 1792 com la de l'aparició del primer periòdic editat a la ciutat, el Diario de Barcelona. Inicialment tan sols publicava notícies de l'estranger i de cort científic, així com avisos i anuncis, proclames oficials, informació meteorològica, moviments del port i similars; en canvi, estaven censurats els comentaris polítics. En principi es va publicar en castellà, tot i que al cap del temps va incloure alguns poemes en català; durant l'ocupació napoleònica es va editar en català i francès, per tornar després al castellà.[329]
-
Palau del Lloctinent (1549-1557), d'Antoni Carbonell. -
Església de Betlem (1681-1732), de Josep Juli. -
Església de la Mercè (1765-1775), de Josep Mas i Dordal. -
-
-
Jesús concedeix a Sant Francesc la indulgència de la Porciúncula (1722-1724), d'Antoni Viladomat, MNAC. -
Codi dels costums marítims de Barcelona (1783), d'Antoni de Capmany.
Segle xix[modifica]
En aquest període va haver-hi una gran revitalització econòmica, lligada a la Revolució Industrial —especialment la indústria tèxtil—, fet que va comportar al temps un renaixement cultural. Entre 1854 i 1859 es va produir l'enderrocament de les muralles, pel que la ciutat va poder expandir-se, motiu pel qual es va impulsar el projecte d'Eixample, elaborat per Ildefons Cerdà el 1859. Tanmateix, gràcies a la revolució de 1868, es va aconseguir l'enderrocament de la Ciutadella, els terrenys de la qual van ser transformats en un parc públic. La població va anar creixent, especialment gràcies a la immigració de la resta de l'estat, arribant a la fi de segle als 400 000 habitants.[330]
Guerra del Francès i fi de l'Antic Règim[modifica]
El segle va començar amb la crisi econòmica derivada de la guerra amb França i, posteriorment, Gran Bretanya, fet que va provocar la paralització de la indústria, l'augment de l'atur i l'increment de la mendicitat. Malgrat tot, el 1802, la ciutat va acollir amb entusiasme l'arribada de la família reial per als enllaços matrimonials del príncep d'Astúries, Ferran, amb Maria Antònia de Borbó-Dues Sicílies, i de la infanta Maria Isabel amb Francesc Gener de les Dues Sicílies. Per a l'esdeveniment es van engalanar els carrers, es van realitzar obres públiques, i es van organitzar balls, representacions teatrals, mascarades, desfilades amb carrosses, focs artificials i ascensions amb globus.[331]
El 1808 les tropes de Napoleó van entrar a Espanya amb el pretext d'avançar cap a Portugal. Malgrat tot, el que semblava una operació entre aliats es va convertir en una ocupació de la península, fet que va donar origen a la Guerra del Francès (1808-1814). El 13 de febrer d'aquest any el general Duhesme va ocupar pacíficament Barcelona. Aviat es van succeir les revoltes populars, que també van cobrar tints socials contra el ja moribund sistema de l'Antic Règim, sota el lema «si no tenim rei, no hem de pagar».[332] A la fi del 1808 (3 de novembre-17 de desembre) Barcelona va ser assetjada pel general Joan Miquel de Vives, que comptava amb el suport per mar de la Royal Navy anglesa, la qual va bombardejar la ciutat el 19 de novembre; malgrat tot, van ser derrotats en les batalles de Cardedeu (16 de desembre) i Molins de Rei (17 de desembre) pels reforços francesos comandats per Saint-Cyr.[333]
.jpg)
Un altre episodi va succeir el 9 de març de 1809, quan la ciutat era a punt de ser alliberada per Joan Pau Clarós, quan un temporal va obligar a la flota anglesa que li recolzava a retirar-se.[334] Poc després es va produir l'anomenat complot de l'Ascensió (12 de maig de 1809), un intent de revolta frustrat per la delació d'un dels conspiradors, que va comportar penes de mort a cinc detinguts; el dia de la seva execució, tres ciutadans van repicar les campanes cridant a sometent, pel que també van ser ajusticiats.[335] Però excepte petits conats com aquests, la ciutat no va oposar molta resistència a l'invasor.[336] L'ocupació francesa es va fer efectiva gradualment i, el 1812, Catalunya va ser annexionada directament a França.[337] Es va fer una nova divisió territorial en departaments, a l'estil francès, en què Barcelona va ser capital del departament de Montserrat (1812).[338] Amb la fi de la guerra i la derrota napoleònica, el 28 de maig de 1814 les tropes franceses van abandonar la ciutat.[339]
Durant l'ocupació, es va encunyar a Barcelona una moneda de 2 1/2 pessetes (1808),[nota 14] i, a l'any següent, una de 5 pessetes, de la mida i pes de les de 8 rals, que van funcionar fins al final de la guerra. El 1868 la pesseta va passar a ser la moneda oficial en tot el país.[341]
En l'àmbit nacional, el 1810 es van reunir les Corts de Cadis, que van redactar la primera constitució espanyola el 1812; Catalunya va aportar 15 diputats, entre ells dos barcelonins, Antoni de Capmany i Ramon Llàtzer de Dou.[342] La nova constitució va suposar la modernització de les estructures de l'estat; entre altres coses, va donar pas a la creació dels moderns ajuntaments, presidits per la figura de l'alcalde, d'elecció popular.[343] Però les expectatives creades per la nova constitució es van veure frustrades i, després de la derrota de les tropes napoleòniques, el regnat de Ferran VII va suposar la reinstauració de l'absolutisme.[344]
Malgrat tot, les idees liberals aportades pels francesos van calar en la població i, des de llavors, Barcelona va ser un important centre difusor del liberalisme. El 1817 el general Lacy va protagonitzar una fracassada revolta que li va costar la vida.[345] Però, el 1820, el pronunciament de Rafael del Riego va tenir el seu reflex a la Ciutat Comtal, i una revolta popular al Pla de Palau va obligar el general Castaños a proclamar la Constitució.[346] Es va iniciar llavors el Trienni Liberal (1820-1823), que va comportar la llibertat d'impremta, l'abolició de la Inquisició i, entre altres coses, la provisional restauració de la Universitat de Barcelona —revertida al final del trienni—.[345] Va sorgir també llavors el primer ajuntament constitucional, el primer alcalde del qual, triat el 24 de març de 1820, va ser Narcís Sans i de Rius.[347] D'aquesta etapa cal assenyalar un fort brot de febre groga viscut a la ciutat el 1821, que va deixar més de 8000 morts.[348]
La situació va canviar el 1823, quan el rei va retornar de nou a l'absolutisme, amb ajuda francesa (els Cent Mil Fills de Sant Lluís). Barcelona va ser ocupada per tropes franceses, que es van aquarterar a la ciutat durant quatre anys. Paradoxalment, això va suposar un cert benestar per a la societat, perquè en la resta del país les revenges contra els sectors liberals van ser cruentes. Però, el 1827, després de la retirada dels francesos, va ser nomenat capità general de Catalunya el comte d'Espanya, qui va iniciar una brutal repressió contra els liberals, amb centenars d'execucions i milers d'empresonaments, generalment sense judici ni proves.[349] Aquest mateix any, el rei va iniciar un tímid aperturisme, amb algunes reformes moderades, que malgrat tot no van ser de l'agrat dels sectors conservadors, els quals van protagonitzar una revolta anomenada Guerra dels Malcontents (març-setembre de 1827). Per acontentar-los, el rei va visitar Barcelona, i va fer algunes concessions, tot i que els dirigents malcontents van ser ajusticiats.[350] Ferran VII va residir mig any a la ciutat, des del 4 de setembre de 1827 al 9 d'abril de 1828.[282]
La Dècada Ominosa (1823-1833) va evidenciar malgrat tot el caduc d'un sistema superat per nous factors socials com l'auge de la burgesia i l'inici de l'era industrial, que succeïa al sistema preferentment agrari en què es basava l'Antic Règim. Finalment, l'adveniment d'Isabel II, recolzada pels sectors liberals enfront dels més conservadors de la facció carlina que es va oposar a la seva entronització, va afavorir l'avanç social i la democratització del sistema polític.[351] Una de les primeres mesures del nou règim liberal va ser una nova divisió administrativa en províncies, que va oferir quatre per a Catalunya: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.[352] El 1835 es va reprendre la línia constitucional d'alcaldes de la ciutat —amb la figura de Josep Marià de Cabanes—, ininterrompuda des de llavors.[353] D'altra banda, el 1836 es va aconseguir el definitiu restabliment de la Universitat de Barcelona, que s'emplaçaria en un nou edifici construït per Elies Rogent.[354]
No obstant això, les disputes entre els sectors moderats i progressistes dins del partit liberal van provocar diversos enfrontaments. A Barcelona, aquest clima de tensió va produir nombrosos aldarulls —coneguts com a bullangues—, que se solien traduir en una oberta hostilitat cap a la noblesa i el clergat: el 1835, arran d'una protesta popular per la mala qualitat dels toros d'una corrida, els revoltats van cremar els convents de Santa Caterina, Sant Josep, Sant Francesc, Sant Agustí, els Trinitaris i el Carme, així com la fàbrica Bonaplata (El Vapor), i van assassinar al general Bassa.[355] El 1836, les notícies arribades a la ciutat dels excessos comesos pels carlins van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar uns cent presoners de guerra carlins.[356] El 13 de gener de 1837, alguns batallons de la Milícia Nacional es van revoltar a favor de la Constitució de 1812, però la revolta va ser sufocada pel capità general, baró de Meer.[356] El 1842, sent regent el general Baldomero Espartero, un petit incident al burot de Portal de l'Àngel va provocar la intervenció de l'exèrcit, que va ocupar la plaça de Sant Jaume; es va iniciar llavors una reacció popular que va obligar a l'exèrcit a sortir de la ciutat, i es va reclamar la dimissió d'Espartero, la convocatòria de Corts Constituents i la defensa del proteccionisme.[357] Barcelona va ser assetjada per l'exèrcit, que es va negar a qualsevol negociació i, després de l'arribada d'Espartero a la ciutat, aquest va ordenar el bombardeig des del castell de Montjuïc (3 i 4 de desembre de 1842), que va durar dotze hores i va destruir 462 cases.[358] Igualment, el 1843, una nova revolta coneguda com la Jamància va provocar un altre bombardeig de la ciutat, des del 7 de setembre fins al 19 de novembre, a càrrec del general Prim, que no va cessar fins que es va rendir la Junta que havia pres el poder a la ciutat; els tres mesos de setge van deixar un saldo de 335 morts, a més de nombrosos danys materials.[359]
Entre 1844 i 1854 es va viure l'anomenada Dècada Moderada, per ser aquest sector el que es va mantenir en el poder. El 1845 es va promulgar una nova constitució bastant més conservadora i centralista, ben rebuda per la burgesia catalana —aglutinada en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre—, però impopular entre les classes baixes, que es van veure desfavorides, més especialment des de la crisi econòmica de 1846, la qual va afavorir l'esclat de la Segona guerra carlina (1846-1849), circumscrita a l'àmbit català.[360] La política del govern central amb Catalunya en aquest període va ser criticada pel general Prim, qui en un discurs en les Corts pronunciat el 1851 va manifestar que:
| « | A no ser así, ciertamente hubiérais encontrado el medio de gobernar en Cataluña y haceros con el cariño y las simpatías de los catalanes, y no os creeríais en la triste necesidad de perseguirlos y de matarlos. Y si no, volvamos la vista atrás, y en los hechos tiránicos y salvajes de épocas no muy remotas encontraremos la justificación de nuestras quejas.[360] | » |
El període moderat va acabar per un nou aixecament protagonitzat pel general O'Donnell el 1854, que va ser secundat per les classes populars barcelonines, descontentes amb els baixos salaris i l'escassetat d'ocupació. Es va iniciar llavors el Bienni Progressista (1854-1856), que va suposar la tornada al poder d'Espartero. Però, a causa dels continus amotinaments i falta d'estabilitat, el 1856 va tornar el poder a les mans dels moderats, liderats per Narváez (1856-1858), al que va succeir O'Donnell (1858-1863).[361] Malgrat tot, la burgesia catalana, desencantada ja amb els moderats, i influïda pel romanticisme i l'inici de la Renaixença cultural, s'aniria decantant cap a un regionalisme conservador, que derivaria a la fi de segle en el catalanisme.[362]
Industrialització[modifica]
La Revolució Industrial va tenir una ràpida implantació a Catalunya, sent pionera al territori nacional en la implantació dels procediments fabrils iniciats a Gran Bretanya en el segle xviii. El 1737 es va crear a Barcelona la primera fàbrica de manufactures tèxtils, la d'Esteve Canals. A aquesta van succeir diverses fàbriques instal·lades al Raval i extramurs, com la d'Erasme de Gònima, que va arribar a tenir mil treballadors. A la fi de segle es van introduir noves màquines mogudes per energia hidràulica. El 1800 hi havia a Barcelona 150 fàbriques del ram tèxtil, entre les quals destacava El Vapor, fundada per Josep Bonaplata. El 1849 es va obrir a Sants el complex L'Espanya Industrial, propietat dels germans Muntadas. La indústria tèxtil va tenir un continu creixement fins a la crisi de 1861, motivada per l'escassetat de cotó deguda a la Guerra de Secessió nord-americana.[363] També va anar cobrant importància la indústria metal·lúrgica, potenciada per la creació del ferrocarril i la navegació a vapor. El 1836 va obrir la foneria i drassana Nuevo Vulcano, a la Barceloneta; i, el 1841, va arrencar La Barcelonesa, antecedent de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855), una de les més importants fàbriques de la història de Barcelona.[364]
A mitjans de segle, l'augment de la industrialització a la ciutat es va veure frenat per la falta d'espai, ja que les noves fàbriques requerien amplis terrenys per instal·lar-se, i la ciutat ja estava saturada. Fora de les muralles estava prohibit construir a una distància d'un tir de bala de canó des de la muralla (1200 m), a causa de la consideració de plaça militar de la ciutat. Així que les noves indústries van començar a instal·lar-se als pobles de l'entorn, que van experimentar llavors un fort desenvolupament urbà, principalment Sants, Gràcia, San Andreu i Sant Martí.[365]
La proliferació de noves indústries va comportar un auge del sector financer, afavorit també per l'arribada de fortunes forjades en les colònies —principalment Cuba—, les dels anomenats indians. El 1844 es va crear el Banc de Barcelona i, el mateix any, la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la Banca Vilalta i Mas; el 1852, la Societat Garriga Germans i Fills; el 1856, el Crèdit Mobiliari Barceloní i la Caixa Catalana Industrial i Mercantil;[366] el 1876, el Banc Hispano Colonial;[367] el 1881, el Banc de Catalunya;[366] i, el 1886, el Banc Garriga Nogués.[368] També es van fundar la Societat Catalana General de Crèdit (1856) i la Catalana General d'Assegurances.[369]
Un dels majors factors de dinamització de la ciutat com a capital d'un ampli entorn metropolità va ser l'arribada del ferrocarril: de Barcelona va partir el 1848 la primera línia de ferrocarril de l'Espanya peninsular, que comunicava la Ciutat Comtal amb la vila de Mataró. Es van crear llavors les estacions de França (1854), Sants (1854) i del Nord (1862). La capital catalana es va convertir en el centre d'una xarxa ferroviària en forma de 8 —l'anomenat «vuit català»—, formada per dues anelles que es creuen a la ciutat. En els anys 1880 hi havia ja enllaços amb França, Madrid, Saragossa i València, a més de la resta de capitals de província catalanes. Operaven en aquesta època dues companyies: Ferrocarril del Nord i MZA (Madrid-Saragossa-Alacant), integrades el 1941 en RENFE.[370] D'altra banda, al port de Barcelona es va submergir per primer cop un submarí, l'Ictíneo I, creat per Narcís Monturiol, el qual va ser botat el 28 de juny de 1859. Es va presentar al públic el 23 de setembre, data en què es va submergir durant 2 hores i 20 minuts a una profunditat de 20 metres.[371]
Els nous processos industrials van suposar un augment de la conflictivitat laboral, ja que els treballadors temien ser substituïts per les noves màquines. Així, per exemple, el 14 de juliol de 1854, a l'abric d'una nova revolta liberal, diversos obrers van saquejar fàbriques i van cremar maquinària industrial (Conflicte de les selfactines).[372] A poc a poc va anar guanyant terreny un nou sentiment de classe que va propiciar l'associacionisme obrer: el 1840 es va fundar l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, primera entitat que tenia per objectiu millorar les condicions de vida i laborals dels treballadors. El 1854 es va crear la Unió de Classes, primera associació que va promoure l'ús de la vaga com a mesura de pressió. El 1855, amb motiu de l'execució del dirigent obrer Josep Barceló, es va declarar la primera vaga general, al mateix temps que una revolta ciutadana va ser violentament sufocada pel governador militar.[373]
La industrialització va comportar importants canvis en l'urbanisme de la ciutat, a causa de les noves necessitats dels sectors econòmics de sistema capitalista, que requerien una forta concentració de mà d'obra i de serveis auxiliars. Barcelona va sofrir així un important salt a la modernitat, caracteritzada per tres factors: la migració poblacional del camp a la ciutat, la vinculació entre els avanços industrials i els urbanístics, i una millor articulació del territori mitjançant una àmplia xarxa de carreteres i ferrocarrils, que portaria a Barcelona a convertir-se en una metròpoli colonitzadora del seu entorn territorial.[374]
En aquelles dates, Barcelona començava a ser una ciutat moderna comparable a altres ciutats europees, com testifiquen alguns testimonis de l'època: el 1835 el viatger francès Charles Didier va escriure que «Barcelona és a Espanya allò que Milà és a Itàlia»; el 1872, el baró Jean-Charles Davillier opinava que «ha estat nomenada amb justícia el Manchester de la Península»; i l'historiador francès Louis Teste comentava el 1872 que era «la més bella de les ciutats modernes, la més activa i la més rica d'Espanya».[330] També Hans Christian Andersen la va definir com «el París d'Espanya».[375]
Transformacions urbanes[modifica]
Paral·lelament als processos industrials, Barcelona va viure al llarg del segle xix una àmplia sèrie de transformacions urbanes: es va obrir el carrer de Ferran el 1827, entre la Rambla i la plaça de Sant Jaume, amb una posterior continuació cap al Born amb els carrers de Jaume I (1849-53) i Princesa (1853).[376] El 1833 es va iniciar l'ampliació del Pla de Palau, que en aquells temps era el centre neuràlgic de la ciutat, a causa de la presència del Palau Reial, la Llotja i la Duana; es va ampliar la plaça i es va construir el Portal de Mar (1844-1848), un monumental pòrtic d'accés a la Barceloneta des del nucli antic, obra de Josep Massanès, que va ser derrocat el 1859 conjuntament amb les muralles de la ciutat.[377] Massanès va ser autor també d'un pla d'eixample el 1838 que no va ser dut a terme, que comprenia el triangle situat entre Canaletes, la plaça de la Universitat i la plaça Urquinaona, i que ja esbossava el que seria la plaça de Catalunya, situada al centre del triangle.[378]
Un altre factor que va afavorir l'urbanisme d'aquests anys va ser la desamortització de 1836, que va deixar nombrosos solars que van ser edificats o convertits en espais públics, com els mercats de la Boqueria i Santa Caterina, el Gran Teatre del Liceu i dues places traçades per Francesc Daniel Molina: la plaça Reial i la plaça del Duc de Medinaceli.[nota 15] D'igual forma, les noves disposicions sanitàries promulgades en aquesta època van suposar la desaparició de nombrosos cementiris parroquials, els solars dels quals es van urbanitzar com a noves places públiques: van sorgir així places com la de Santa Maria, del Pi, de Sant Josep Oriol, de Sant Felip Neri, de Sant Just, de Sant Pere i de San Jaume.[379] Aquesta darrera es va convertir en el cor polític de la ciutat, ja que es troben allí l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.[380] D'altra banda, la desaparició dels cementiris parroquials va comportar la creació d'un nou cementiti situat fora de la ciutat, el cementiri de l'Est o de Poblenou, basat en un projecte de 1773 però que es va construir principalment entre 1813 i 1819; li va seguir el 1883 el cementiri del Sud-oest o de Montjuïc, mentre que ja en el segle xx es va construir el del Nord o de Collserola (1969).[381]
El 1842 es va donar inici a un dels més clars factors de modernitat derivats dels nous avanços científics, la il·luminació de gas. Els primers carrers il·luminats van ser la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, concretament amb gas produït per destil·lació seca de l'hulla (gas ciutat). Aquest any es va crear la Societat Catalana per a l'Enllumenat per Gas, rebatejada el 1912 com Catalana de Gas i Electricitat.[382] En aquests anys es va condicionar el port, cada cop més important com a arribada de matèria primera —sobretot cotó i carbó—, amb la construcció d'un nou moll i el dragatge del port, a càrrec de l'enginyer Josep Rafo, qui va presentar el seu projecte el 1859.[383]
Cal remarcar també que en aquest segle van aparèixer els primers parcs públics, ja que l'augment dels entorns urbans a causa del fenomen de la Revolució Industrial, sovint en condicions de degradació del medi ambient, va aconsellar la creació de grans parcs i jardins urbans, que van córrer a compte de les autoritats públiques.[384] El primer jardí públic de Barcelona es va crear el 1816: el Jardí del General, una iniciativa del capità general Castaños; estava situat entre l'actual avinguda Marquès de l'Argentera i la Ciutadella —davant d'on avui es troba l'estació de França—, i tenia una extensió de 0,4 ha, fins que va desaparèixer el 1877 durant la urbanització del parc de la Ciutadella.[385]
A mitjans de segle es va produir un fet transcendental que va canviar per complet la fisonomia de la ciutat, l'enderrocament de les muralles. Durant els segles xviii i xix la població va anar creixent constantment (de 34 000 habitants a principis del segle xviii a 160 000 a mitjans del xix), fet que va comportar un augment de la densitat poblacional alarmant (850 habitants per hectàrea), posant en risc la salubritat de la ciutadania. Malgrat tot, a causa de la seva condició de plaça forta, el govern central s'oposava a l'enderrocament de les muralles. Va començar llavors un fort clam popular, liderat per Pere Felip Monlau, qui el 1841 va publicar la memòria Abajo las murallas, en la qual defensava la seva destrucció per evitar malalties i epidèmies. Per fi, el 1854 es va donar el permís per al seu enderrocament, amb el que es va donar la via de sortida per a l'expansió territorial de la ciutat.[386]
L'enderrocament de les muralles va afavorir el projecte d'Eixample, elaborat per Ildefons Cerdà el 1859.[nota 16] El Pla Cerdà instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest-sud-est, de 20 metres d'amplària, tallats per altres d'orientació sud-oest-nord-est paral·lels a la costa i a la serra de Collserola. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de planta quadrada de 113,3 m de costat, de les quals Cerdà tenia previst edificar solament dos costats i deixar els altres espais per a jardins, tot i que aquest punt no es va complir i finalment es va aprofitar pràcticament tot el sòl edificable; les edificacions es van projectar amb una planta octogonal característica de l'Eixample, amb uns xamfrans que afavorien la circulació.[387] El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la Diagonal, la Meridiana, el Paral·lel, la Gran Via i el passeig de Sant Joan; així com diverses grans places en les seves interseccions: Tetuan, Glòries, Espanya, Verdaguer, Letamendi i Universitat.[388] Tanmateix, contemplava una sèrie de noves rondes que circumval·larien la ciutat antiga, al lloc deixat per les muralles: les rondes de San Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere.[389]
.jpg)
En aquestes dates van aparèixer també els primers serveis de bombers i policia propis de la ciutat. El 1843 es va crear la Guàrdia Urbana de Barcelona, encarregada de la defensa de la seguretat ciutadana; el 1938 van assumir també el control del tràfic i la circulació urbana.[390] D'altra banda, el 1849 va sorgir la Societat de Socors Mutu contra Incendis, una empresa privada que el 1865 va ser substituïda per la Societat d'Extinció d'Incendis i Salvament de Barcelona, el primer servei públic de bombers gestionat per l'Ajuntament.[359] D'altra banda, el 1855 es va iniciar el servei de telègraf, amb una xarxa de caràcter radial centrada a Madrid, que a partir de 1920 es va estendre de forma perifèrica amb València, Sevilla i La Corunya. Controlada per l'estat, el servei va ser incorporat al de correus, creant-se la Direcció general de Correus i Telègrafs.[391]
D'aquesta època cal destacar també la introducció del tramvia per al transport urbà. El 1860 s'havia obert una línia d'òmnibus que recorria la Rambla, però la lentitud dels carruatges feia poc viable aquest mitjà de transport. El 1872 es van col·locar rails per a la seva tracció, fet que va alleugerir el transport, amb cotxes de model imperial —d'origen anglès—, tirats per dos o quatre cavalls. La línia es va allargar des del port (Drassanes) fins a la vila de Gràcia, i posteriorment des de les Drassanes fins a la Barceloneta. Una de les primeres línies a operar va ser l'anglesa Barcelona Tramways Company Limited. El 1899 els tramvies van ser electrificats.[392]
.jpg)
En aquests anys va anar creixent també el mobiliari urbà, especialment des de la designació el 1871 d'Antoni Rovira i Trias com a responsable d'Edificacions i Ornamentació de l'Ajuntament, així com del seu successor, Pere Falqués, els qui van posar un especial interès a conjuminar estètica i funcionalitat per a aquest tipus d'elements urbans. L'increment d'elements com a fanals, fonts, bancs, quioscs, baranes, jardineres, bústies i altres serveis públics es va veure afavorit per l'auge de la indústria del ferro, que permetia la seva fabricació en sèrie i resultava de major resistència i durabilitat.[393]
En els anys 1880 va començar la instal·lació d'il·luminació elèctrica, que va anar substituint gradualment a la de gas en les vies públiques. El 1882 es van col·locar els primers fanals a la plaça de Sant Jaume i, entre 1887 i 1888, es van electrificar la Rambla i el passeig de Colom. Malgrat tot, la generalització de la llum elèctrica no es va produir fins a inicis del segle xx, amb la invenció de la bombeta, i no es va concloure fins al 1929.[394][nota 17]
Un altre dels serveis que va sorgir a la fi de segle va ser el telèfon. A Barcelona es va produir la primera comunicació telefònica de tota la península, efectuada el 1877 entre el castell de Montjuïc i la fortalesa de la Ciutadella. Aquest mateix any es va realitzar la primera transmissió interurbana entre Barcelona i Girona, a càrrec de l'empresa Dalmau i Fills, pionera en la instal·lació de línies a la Ciutat Comtal. El 1884 es va establir el monopoli estatal del servei, però dos anys després es va autoritzar la seva explotació a l'empresa Societat General de Telèfons de Barcelona, que va ser posteriorment absorbida per la Companyia Peninsular de Telèfons. El 1925 el servei va ser nacionalitzat per la dictadura de Primo de Rivera, i es va crear la Compañía Telefónica Nacional de España.[395][nota 18]
Cal assenyalar també que durant el segle xix l'augment de la població i les noves necessitats industrials van comportar un augment del consum d'aigua, fet que va requerir una major xarxa de captació i distribució d'aquest element. Així, a la fi de segle es va construir una nova canalització des de Dosrius (Maresme), amb una galeria de 17 km i un aqüeducte de 37 km que portava l'aigua a la ciutat. Van aparèixer llavors les primeres empreses comercialitzadores, la principal de les quals va ser la Societat General d'Aigües de Barcelona (AGBAR), creada el 1882.[396]
A la fi de segle es va començar a urbanitzar els carrers amb voreres de panots i calçada de llambordes, substituïts en els anys 1960 per asfalt. Les llambordes solien ser de pedra de Montjuïc, de 25 cm de diàmetre, mentre que els panots per a voreres solien ser de morter de ciment, en rajoles de 20 x 20 cm, amb diversos dissenys entre els quals destaquen un de flors creat per Josep Puig i Cadafalch o un de motius marins ideat per Antoni Gaudí.[397]
En l'àmbit administratiu, en aquest segle es van realitzar nombroses divisions, la majoria efectuades per motius polítics, ja que els districtes marcaven també les circumscripcions electorals. Les més destacades van ser les de 1837, en què la ciutat va quedar dividida en quatre districtes (Llotja, Sant Pere, Universitat i Sant Pau); i la de 1878, després de l'enderrocament de les muralles, en què es van establir 10 districtes: I-La Barceloneta, II-Born, III-Llotja, IV-Drassanes, V-Hospital, VI-Audiència, VII-Institut, VIII-Universitat, IX-Hostafrancs i X-Concepció.[398]
Sexenni Democràtic i Restauració[modifica]
La crisi econòmica que vivia Espanya des del 1866 i la falta d'alternança política entre moderats i progressistes van propiciar el 1868 una revolució —anomenada la Gloriosa—, iniciada amb el pronunciament de l'almirall Topete a Cadis el 17 de setembre, que va donar començament a l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874).[399] La reina Isabel II es va exiliar a França, i va prendre el poder un govern provisional dirigit pels generals Prim i Serrano. A Barcelona es va fer càrrec del poder una junta revolucionària, la qual, entre altres mesures, va iniciar l'enderrocament de la fortalesa de la Ciutadella.[400] El 1869 es van realitzar unes eleccions a Corts Constituents, les primeres per sufragi universal, i es va promulgar una nova constitució, la qual, malgrat el seu caràcter liberal i democràtic, mantenia la monarquia i el centralisme, fet que va provocar el descontentament dels sectors federalistes. Per això, a l'octubre de 1869, es va iniciar una rebel·lió per tota Catalunya, que va ser sufocada pel capità general Gaminde.[401] El 1870 va haver-hi una nova revolta popular en contra de les lleves de soldats per la Guerra de Cuba, un dels principals focus de la qual va estar en la llavors vila de Gràcia —avui un barri de la ciutat—, que va ser bombardejada pel general Gaminde durant quatre dies.[402]
El 1870 es va designar rei a Amadeu de Savoia, qui es va enfrontar a creixents dificultats, com la Tercera Guerra Carlina o la insurrecció cubana, fins que finalment va abdicar el 1873. Així, l'11 de febrer d'aquell any, es va proclamar la Primera República, presidida per un barceloní, Estanislau Figueras, al que va succeir un altre fill de la Ciutat Comtal, Francesc Pi i Margall.[403] Malgrat tot, l'experiència republicana va ser de curta durada, ja que un cop d'estat protagonitzat pel general Pavía, el 3 de gener de 1874, va instaurar un govern provisional del general Serrano, mentre que un altre cop el 29 de desembre, del general Martínez Campos, va obrir el camí de la restauració monàrquica, en la persona d'Alfons XII.[404] El monarca va arribar a Espanya a través de Barcelona, on va recalar el 9 de gener de 1875 a bord de la fragata Navas de Tolosa, procedent de Marsella. El poble barceloní li va dispensar un entusiasta acolliment.[405]
La Restauració borbònica va obrir un període d'estabilitat política gràcies a l'alternança de conservadors (Cánovas del Castillo) i liberals (Sagasta), gràcies a un sistema pactista forjat als despatxos, que s'escudava en unes eleccions per sufragi que solien ser manipulades, fet que va afavorir el clientelisme electoral. A Barcelona, aquest sistema va estar representat pel conservador Manuel Planas i Casals i el liberal Josep Comas i Masferrer.[406]
Durant aquest període es va viure l'anomenada Febre d'Or (1876-1886), una etapa de bonança econòmica sorgida en un clima d'especulació financera a través de les societats de crèdit. Es va iniciar amb l'auge del mercat vinícola propiciat per l'aparició de la fil·loxera a França i, paradoxalment, va acabar amb l'arribada de la fil·loxera a Catalunya.[407] D'altra banda, va continuar l'expansió de la indústria tèxtil i metal·lúrgica, van sorgir noves empreses energètiques (gas i electricitat) i grans navilieres com la Companyia Transatlàntica (1881), pertanyent a l'indià Antonio López y López, fundador també a la ciutat de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881).[408] El 1886 es va fundar la Cambra de Comerç de Barcelona, que fomentava els interessos dels empresaris i industrials catalans.[409]
Accionistes locals van fundar el 1881 la Societat Espanyola d'Electricitat i, d'acord amb la premsa tècnica de l'època, Barcelona va ser la vuitena ciutat del món i la sisena europea amb distribució pública d'electricitat, després de Berlín, Sant Petersburg, Londres, Brussel·les i Amsterdam a Europa, i Chicago i Nova York a Amèrica.[410] La primera central elèctrica s'instal·là al carrer Cid i poc després ja es disposava d'il·luminació elèctrica al passeig de Colom, per continuar poc després per la Rambla i la plaça de Catalunya.
Al temps, es van anar introduint les noves ideologies obreres, el comunisme i l'anarquisme: el 1870 es va celebrar a l'Ateneu Obrer de Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, que va suposar el triomf de la doctrina anarquista i va comportar la creació del sindicat Federació Regional Espanyola de l'AIT.[408] El 1888 es va fundar el sindicat Unió General de Treballadors (UGT), de signe socialista, el qual va patrocinar a la ciutat el primer congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat a Madrid el 1879 per Pablo Iglesias.[409]
D'aquest període cal destacar la celebració de l'Exposició Universal de 1888, un gran esdeveniment urbanístic i social gràcies al qual es va urbanitzar una gran extensió de terreny que comprenia des del parc de la Ciutadella —després de l'enderrocament de la fortalesa militar i la cessió dels terrenys a la ciutat el 1869— fins a la Barceloneta, i es van millorar infraestructures en tota la ciutat.[411] L'exposició es va poder veure des de l'11 d'abril fins al 9 de desembre, i va comptar amb l'assistència de dos milions de visitants.[412] Estava formada per diversos edificis oficials i nombrosos pavellons, amb una àmplia representació internacional i de les principals empreses de la Ciutat Comtal. Després del seu tancament, van quedar en peu diversos edificis, com el Castell dels Tres Dragons (actual Museu de Zoologia), l'Hivernacle i l'Umbracle, així com l'Arc de Triomf que servia d'entrada a l'exposició i el Monument a Colom.[413] També es van construir altres edificis, com el Palau de Justícia, el mercat del Born i la seu de Correus. Amb aquesta celebració, Barcelona va aprendre que l'organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.[412]
Per a l'esdeveniment es van realitzar nombroses obres i millores per tota la ciutat: es va finalitzar la urbanització de tot el front marítim de la ciutat, entre el parc de la Ciutadella i les Rambles, a través de la remodelació del passeig de Colom i un nou moll, el de la Fusta; es va cobrir la Riera d'en Malla, donant lloc a la rambla de Catalunya; es va iniciar l'avinguda del Paral·lel; i es va perllongar el passeig de Sant Joan cap a Gràcia i la Gran Via cap a ponent.[414] També es va començar a urbanitzar la plaça de Catalunya, procés que culminaria el 1929 gràcies a una altra exposició, la Internacional d'Indústries Elèctriques; pràcticament des del canvi de segle la nova plaça va passar a ser el centre neuràlgic de la ciutat, desplaçant al Pla de Palau.[415] D'altra banda, va aparèixer al port el servei de golondrinas, unes embarcacions que ofereixen des de llavors un passeig pel port de la ciutat i s'han convertit amb el temps en un popular focus d'atracció turística.[416] Cal remarcar també que per a l'Exposició es va instaurar la figura del sereno, un vigilant nocturn armat de pica i sabre, amb un fanal i les claus de les portes de la seva zona de la ciutat.[417]
Fi de segle: inestabilitat política i expansió territorial[modifica]
En l'àmbit polític, la fi de segle va ser una època turbulenta i de gran agitació social: es va consolidar el catalanisme, amb la publicació del Diari Català per Valentí Almirall (1879), la celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista, el lliurament el 1885 al rei Alfons XII del Memorial de greuges, la fundació el 1887 de la Lliga de Catalunya, el 1891 de la Unió Catalanista i, finalment, el 1901, de la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba.[418] La progressiva difusió del regionalisme, que es tornava a poc a poc en nacionalisme català, va ser mal vista pels sectors conservadors espanyols i, sobretot, l'exèrcit: el 1905 un grup d'oficials va assaltar la seu del diari La Veu de Catalunya i del setmanari satíric Cu-Cut! i, en comptes de ser represos per la seva acció, el govern central va declarar l'estat de guerra a Catalunya.[419]
Al pas del segle xix al xx es van succeir les revoltes i van proliferar els atemptats amb bomba: el 24 de setembre de 1893 un anarquista va atemptar contra el general Martínez Campos, que va resultar ferit, alhora que moria un guàrdia civil. L'autor de l'atemptat, Paulí Pallàs, va ser afusellat, fet que va comportar la represàlia d'un altre anarquista, Santiago Salvador Franch, el qual, el 7 de novembre de 1893, va llançar una bomba a l'interior del Teatre del Liceu, causant 20 morts. Igualment, el 7 de juny de 1896, l'anarquista Tomàs Ascheri va fer explotar una bomba en la processó de Corpus, amb un resultat de 12 morts, fet que va causar una dura repressió, el conegut com a Procés de Montjuïc. Aquests atemptats van provocar que Barcelona fos coneguda com la «ciutat de les bombes».[420]
D'altra banda, la primera commemoració del Primer de maig com a reivindicació obrera el 1890 va derivar en una vaga general fomentada per sectors anarquistes, fet que va motivar la declaració de l'estat de guerra pel govern, i es van succeir durs enfrontaments entre els manifestants i la Guàrdia Civil.[421] El segle va acabar amb un nou enfrontament entre Catalunya i el govern central: el 1899 es va donar l'anomenat «tancament de caixes», una protesta de comerciants i industrials contra la pujada d'impostos del gabinet Silvela, que va ser liderada per l'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert. El conflicte es va saldar amb la suspensió de garanties constitucionals i diverses detencions, a més de la dimissió de l'alcalde; tot i que també va comportar la dimissió dels ministres Polavieja i Duran i Bas del govern central.[422]
El 1897, per una Reial ordre de 27 d'abril, Barcelona es va annexionar sis poblacions limítrofes, fins llavors independents: Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.[nota 19] Igualment, el 1904 va ser annexionat Horta; el 1921, Sarrià i Santa Creu d'Olorda (un petit terreny de Collserola segregat de Molins de Rei); el 1924, Collblanc i la Marina d'Hospitalet, on es va fer la Zona Franca; i, el 1943, El Bon Pastor i Baró de Viver, segregats de Santa Coloma de Gramenet. La ciutat va passar de 15,5 km² a 77,8 km², i d'una població de 383 908 habitants a 559 589.[423]
Es va realitzar llavors una nova reordenació administrativa, per la qual es van establir deu districtes: I-Barceloneta i Poble Nou, II-Sant Pere, III-Llotja i Audiència, IV-Concepció, V-Drassanes i Hospital, VI-Universitat, VII-Sants, Les Corts i Hostafrancs, VIII-Gràcia i Sant Gervasi, IX-Horta i Sant Andreu de Palomar, X-Sant Martí de Provençals.[424] L'annexió dels nous municipis va plantejar la necessitat d'un pla d'enllaços de la ciutat, que va sortir a concurs públic el 1903 (Concurs Internacional sobre avantprojectes d'enllaços de la Zona d'Eixample de Barcelona i els pobles agregats entre si i amb la resta del terme municipal de Sarrià i Horta), en el qual va resultar guanyador l'urbanista francès Léon Jaussely.[425] El Pla Jaussely es basava principalment en tres criteris: un esquema viari d'eixos principals (cinc radials i dos anells de circumval·lació), la zonificació d'activitats i la sistematització dels espais verds.[426] El projecte preveia grans infraestructures viàries (bulevards, grans places, passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs i jardins, enllaços ferroviaris —amb les línies interiors soterrades—, edificis públics i col·lectius en els punts centrals de les traces viàries, equipaments i àrees de serveis. El projecte es va realitzar tan sols parcialment i, el 1917, es va reformular amb l'anomenat Pla Romeu-Porcel;[427] no obstant això, l'innovador de les seves idees va deixar una profunda petjada i va inspirar l'urbanisme barceloní durant gran part del segle.[428]
En aquests anys es van anar perfilant les diferències socials entre les diverses zones de la ciutat: Les Corts, Sarrià, Sant Gervasi i part d'Horta van passar a ser els principals llocs de residència de la burgesia, mentre que Sants, Sant Andreu i Sant Martí van quedar com a centres industrials i d'allotjament de la classe obrera; Gràcia va mantenir un caràcter intermedi entre la menestralia i la industrialització.[429] Cal destacar que, malgrat l'agregació, la vida dels antics municipis no va variar substancialment, i els seus habitants no tenien sensació de pertinença a la ciutat; així, fins a ben avançat el segle xx, quan es traslladaven al centre sovint deien «vaig a Barcelona».[430]
Renaixement cultural[modifica]
.jpg)
La prosperitat econòmica i la puixança social de la ciutat en aquest segle van afavorir un ressorgiment de la cultura catalana, l'anomenada Renaixença. Aquest moviment cultural es va desenvolupar aproximadament entre 1830 i 1880, i va tenir com a punt de partida l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (1833), un poema escrit en català que va prestigiar novament aquest idioma per a la literatura culta.[431] A causa de la influència del romanticisme, es va revaloritzar la llengua catalana com a vehicle d'expressió propi, fet que va comportar un nou sentiment de consciència nacional i d'especificitat de la cultura catalana. La literatura va ser incentivada amb la creació dels Jocs Florals, un concurs de poesia promogut per l'Ajuntament de Barcelona que es va començar a celebrar el 1859. També van difondre el moviment noves publicacions com Calendari Català, Lo Gay Saber i La Renaixensa. Autors com Aribau, Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull van asseure les bases del ressorgiment literari català.[432][nota 20]
La literatura de l'últim quart de segle va estar dominada per tres grans figures, cadascuna en un gènere diferent: en poesia, Jacint Verdaguer (L'Atlàntida, 1877; Canigó, 1886); en teatre, Àngel Guimerà (Mar i cel, 1888; Terra baixa, 1896); i, en novel·la, Narcís Oller (La papallona, 1882; La febre d'or, 1893).[434] A aquests va succeir una generació que va viure a cavall entre els dos segles, formada per Joan Maragall, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Pere Coromines, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol.[435]
Es va desenvolupar notablement la filosofia, revitalitzada amb la fundació el 1815 de la Societat Filosòfica de Barcelona i l'aparició de l'anomenada «escola filosòfica catalana», representada inicialment per Ramon Martí d'Eixalà i Francesc Xavier Llorens i Barba, propulsors d'un nou ideari de to psicologista i allunyat de l'escolàstica. També va desenvolupar la seva obra a la ciutat el teòleg vigatà Jaume Balmes. A mitjans de segle es va rebre la influència del positivisme, com es denota en Marià Cubí, Pere Mata, Josep de Letamendi i Ramon Turró.[436]
També va augmentar l'edició i difusió periodística, amb diaris en català (Lo verdader catalá, 1843; Diari Català, 1879; La Veu de Catalunya, 1899) i castellà (El Telégrafo, 1858; El Correo Catalán, 1876; La Publicidad, 1878; El Diluvio, 1879; La Vanguardia, 1881; El Noticiero Universal, 1888; Las Noticias, 1896). Es va continuar editant el Diario de Barcelona que, sota la direcció de Joan Mañé i Flaquer, va ser un dels principals referents de tot l'estat. El 1880 va néixer La Ilustració Catalana, la primera revista gràfica en català.[437]
La primera meitat de segle va ser encara una època d'escasses realitzacions a nivell artístic. Des de la fi del segle xviii i a principi del segle xix es va donar el neoclassicisme, impulsat per l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la Llotja),[438] les principals realitzacions de la qual van ser la nova façana de la Casa de la Ciutat (1830),[439] la Casa Xifré (1835-1840),[440] i el Teatre Principal (1847).[441] La pintura neoclàssica va tenir un primer moment d'influència francesa a causa de la presència de l'artista provençal Joseph Flaugier, mentre que després es troben noms com Vicenç Rodés i Salvador Mayol.[442] En escultura destaquen Damià Campeny i Antoni Solà.[443]
El romanticisme es va donar especialment en les arts visuals: la pintura romàntica té la seva primera figura capital en Lluís Rigalt, a més de Claudi Lorenzale i Pelegrí Clavé.[444] En escultura, van continuar les formes neoclàssiques vinculades a l'academicisme, però amb una renovació temàtica i major èmfasi en l'expressivitat, on destaca l'obra de Josep Bover.[445] En arquitectura, el seu equivalent va ser l'historicisme, un corrent que propugnava la revitalització d'estils arquitectònics passats (neoromànic, neogòtic, neomudèjar).[446] Es van crear llavors obres com la Universitat de Barcelona (1862-1873),[447] el Gran Teatre del Liceu (1862),[448] i la nova façana de la Catedral de Barcelona (1887-1890).[449]
Cap a mitjans de segle, i per influència francesa, es va imposar el realisme, amb noms com Marià Fortuny, Ramon Martí i Alsina, Benet Mercadé, Modest Urgell i Apel·les Mestres.[450] En escultura van destacar els germans Agapit i Venanci Vallmitjana, al costat d'Andreu Aleu, Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Josep Reynés, Manuel Fuxà i Rafael Atché.[451] El 1850 es va fundar l'Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, que el 1928 va passar a denominar-se Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.[452] A la seva seu compta amb un museu de referència quant a la producció pictòrica i escultòrica del neoclassicisme, del romanticisme i del realisme catalans.[453]
A la fi de segle va sorgir un moviment que seria el principal vehicle d'expressió de la societat catalana de l'època: el modernisme.[nota 21] Desenvolupat entre els segles xix i xx,[nota 22] va ser un moviment heterogeni, amb moltes diferències entre artistes, cadascun amb el seu segell personal, però amb un mateix esperit, un afany de modernitzar i europeïtzar Catalunya.[455] L'obra d'Antoni Gaudí (Temple Expiatori de la Sagrada Família, 1883-en construcció; casa Batlló, 1904-1906; casa Milà, 1906-1910), Lluís Domènech i Montaner (Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 1902-1913; Palau de la Música Catalana, 1905-1908) o Josep Puig i Cadafalch (casa Amatller, 1898-1900; casa Terrades, 1903-1905) va suposar un gran impuls per a la imatge de la ciutat.[456]
La pintura modernista va estar representada principalment per Ramon Casas i Santiago Rusiñol; més tard es va rebre la influència del simbolisme francès, practicat per artistes com Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Joan Llimona, Dionís Baixeras i Eliseu Meifrèn.[457] En un anomenat «postmodernisme»[nota 23] es troben noms com Joaquim Mir, Isidre Nonell, Hermenegild Anglada i Camarasa i Francesc Gimeno, i és de remarcar la presència d'un jove Pablo Picasso, que es va endinsar en l'ambient modernista barceloní al voltant de l'any 1900, fet que suposaria un canvi en la seva trajectòria i la seva adscripció a l'art d'avantguarda.[458] L'escultura és hereva del monumentalisme dels Vallmitjana, si bé amb posterioritat va rebre la influència del simbolisme francès, especialment de l'obra d'Auguste Rodin. Destaquen els noms d'Eusebi Arnau, Josep Llimona, Miquel Blay, Agustí Querol i Enric Clarasó.[459] El modernisme va destacar també quant a disseny, i va generar un gran nombre d'obres de gran qualitat en terrenys com el cartellisme, la impressió (llibres, revistes, postals), joies, ceràmica, mobles, forja, vidrieria, mosaic, etc.[460]
.jpg)
En aquest segle va tenir un gran auge l'art públic: convé esmentar la Font d'Hèrcules, situada a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega, obra de 1802 realitzada per Josep Moret sobre un projecte de Salvador Gurri, la qual és considerada com l'estàtua pública de confecció original més antiga de Barcelona;[461] posteriorment cal destacar el Monument a Colom (1888), a la plaça del Portal de la Pau, obra de Gaietà Buïgas, amb l'estàtua de Colom de l'escultor Rafael Atché;[462] i la Font de Canaletes (1892), a la Rambla amb la plaça de Catalunya, obra de Pere Falqués, que amb el temps s'ha convertit en un símbol de la ciutat i sol ser lloc de reunió dels afeccionats del Futbol Club Barcelona en les celebracions de l'equip.[463]
La música va tenir gran rellevància durant aquesta centúria, potenciada pel sorgiment de les orquestres simfòniques. El principal corrent musical d'inicis de segle va ser el romanticisme, representat per compositors com Ferran Sor, Ramon Carnicer, Mateu Ferrer, Ramon Vilanova i Marià Obiols. El 1844 es va fundar la Societat Filharmònica de Barcelona, que va presentar a Franz Liszt a la ciutat. El 1886 es va fundar el Conservatori Municipal de Música de Barcelona, així com la Banda Municipal de Barcelona. A la fi de segle, i en paral·lel al fenomen modernista, va sorgir el «lied català», que tindria un gran auge fins a mitjans del segle xx. Un dels seus primers exponents va ser Felip Pedrell, qui a més va investigar la música popular i va ser pioner del nacionalisme musical català i espanyol; deixebles seus van ser Isaac Albéniz i Enric Granados. El 1891, Lluís Millet i Amadeu Vives van fundar l'Orfeó Català.[464] En aquest període es va popularitzar també la música coral, especialment amb els anomenats «cors de Clavé», que aglutinaven la música amb la fraternitat obrera.[465] A la fi de segle es va popularitzar una cançó que amb el temps es convertiria en l'himne català, Els segadors, una antiga cançó popular que va ser adaptada entre 1892 (música, Francesc Alió) i 1899 (lletra, Emili Guanyavents). Tot i que en principi no tenia cap connotació reivindicativa ni patriòtica, va ser adoptada com a himne nacional pel catalanisme, sense reconeixement oficial fins a la seva consagració per la Generalitat el 1993.[466]
L'òpera va tenir una gran popularitat durant aquesta centúria, representada inicialment al Teatre de la Santa Creu (Teatre Principal des del 1838) i, des del 1847, al Gran Teatre del Liceu, que es convertiria en el cor de la lírica barcelonina. Entre els principals intèrprets cal citar als baixos Agustí Rodas, Josep Mirall i Jaume Ballescà; els barítons Adolf Gironella, Joan Cuyàs i Ramon Blanchart; els tenors Rossend Dalmau, Enric Bertran i Francesc Viñas; la contralto Emerenciana Wehrle; i les sopranos Manuela Rossi-Caccia, Carmelina Poch, Dionísia Fité i Andreua Carrera.[467] També durant aquest segle va tenir molt èxit la sarsuela, representada fonamentalment al Teatre Principal, així com en altres escenaris, com el Teatre del Bosque, el Nou, el Tívoli i l'Odeon.[468]
La dansa clàssica (o ballet) es va desenvolupar notablement en aquesta centúria, amb dos escenaris principals: el Gran Teatre del Liceu i el Teatre Principal. Van destacar especialment els ballarins Joan Camprubí i Pere Mauri, les ballarines Roseta Mauri i Pauleta Pàmies, i els coreògrafs Josep Alsina i Ricard Moragas.[469] En aquest segle van arribar a la ciutat les primeres companyies circenses internacionals: el 1800 va presentar el seu espectacle el circ italià de Frescara i Chiarini, el qual va retornar els anys següents a causa del seu èxit entre el públic barceloní. El 1827 es va instal·lar el circ eqüestre de Louis Auriol al solar on després es construiria el Teatre del Liceu. El 1855 es va presentar la família Franconi i, el 1863, el funàmbul Blondin. En canvi, l'espectacle del Salvatge Oest de Buffalo Bill no va tenir molt èxit el 1890.[470]
La ciència també va adquirir un notable avanç en aquest segle, especialment gràcies a la teoria positivista. El 1805 es va crear l'Escola de Química, el 1807 la de Botànica i, el 1808, la de Mecànica. El 1842 va retornar la Universitat de Barcelona. El 1882 es va fundar el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Museu Martorell). El 1886 l'Ajuntament va crear el Laboratori de Microbiologia, dirigit per Jaume Ferran i Clua. El 1887 es van construir dues torres per a l'estudi de l'astronomia, i una altra per a la meteorologia. Com noms propis, cal destacar a: Francesc Xavier de Bolòs, farmacèutic i naturalista; Joan Francesc Bahí, Antoni Cebrià Costa i Joan Cadevall, botànics; Estanislau Vayreda i Vila, botànic i farmacèutic; Pere Marcer, físic; Josep Antoni Llobet, físic i geòleg; Lluís Marià Vidal, enginyer i geòleg; Artur Bofill, geòleg i naturalista; Jaume Almera, geòleg; Francesc Martorell, naturalista; Rafael Roig, enginyer agrícola; i Jaume Arbós, químic.[471] En medicina, van destacar, a més de Jaume Ferran: Àlvar Esquerdo, cirurgià; Jaume Pi i Sunyer, fisiòleg; Miquel Àngel Fargas, ginecòleg; Lluís Suñé, otorrinolaringòleg; Bartomeu Robert, internista; i Ramon Turró, bacteriòleg.[228]
En aquest segle va sorgir la fotografia: a Barcelona es va realitzar la primera fotografia de tot Espanya, presa amb un daguerreotip el 10 de novembre de 1839 al Pla de Palau per Ramon Alabern.[472] La majoria dels primers fotògrafs que van treballar a la ciutat van ser estrangers, com Alexandre Gobinet de Villecholes, Charles Chavan o Eugène Lorichon. Malgrat tot, aviat van sorgir fotògrafs autòctons, com Severo Bruguera o Antonio Fernández “Napoleón”. Des del 1850, amb l'aparició de la tècnica positiu-negatiu, el procediment es va popularitzar. Van sorgir llavors nombrosos estudis, com Moliné i Albareda, Rafael Arenyes, Frank i Wigle, Gustavo Larauza i Juan Martí. Amb l'Exposició Universal de 1888 es van consagrar dues rellevants figures del nou art: Antoni Esplugas i Pau Audouard.[473]
-
Façana de la Casa de la Ciutat (1830). -
Gran Teatre del Liceu (1862), de Josep Oriol Mestres. -
Un cafè en carnaval (1825), de Salvador Mayol, MNAC. -
Lucrècia moribunda (1804), de Damià Campeny, MNAC. -
-
Interior a l'aire lliure (1892), de Ramon Casas. -
L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer (1877).
Societat[modifica]
Des del final del segle xviii es va sorgir una distinció entre la burgesia: a l'antiga burgesia de tipus comercial, d'origen medieval, es va supeditar la nova burgesia de tipus industrial, sorgida dels nous procediments econòmics derivats del capitalisme i l'inici de la industrialització.[474] Aquesta nova burgesia aniria ascendint fins a gairebé desplaçar l'antiga aristocràcia terratinent, en adquirir títols nobiliaris —moltes vegades comprats—, com seria el cas del fabricant tèxtil Joan Pau Canals, nomenat el 1777 baró de Vallroja per Carles III.[475] L'estament que va continuar sense gairebés variacions va ser l'eclesiàstic: a començaments del segle xix hi havia a Barcelona més de 25 convents i uns 200 sacerdots, que tenien un gran ascendent sobre la població. L'Església estava a més molt present en el terreny educatiu i el cultural.[476]
D'altra banda, el procés d'industrialització va comportar la creació d'un nou tipus de classe social de baix estament: el proletariat, un conjunt d'obrers no especialitzats de caràcter urbà, que va anar creixent a la ciutat entorn de les fàbriques en les quals treballaven.[474] També va créixer notablement la mendicitat.[474] Amb el temps, les diferències socials es van engrandir, especialment per la desaparició de la classe artesana de tipus gremial: les noves mesures estatals afavoridores de la llibertat d'indústria preses entre el final del segle xviii i començament del segle xix van comportar la desaparició dels privilegis gremials, fet que va provocar la gradual desaparició dels gremis.[476]
.jpg)
Les condicions de la classe obrera en aquesta època eren de misèria, amb jornades de 16 hores diàries de dilluns a dissabte, sense vacances, jubilació ni segur mèdic, sense cap estabilitat contractual, i en pèssimes condicions de salubritat. La majoria d'obrers residia als barris d'El Raval i Sant Pere, prop de les fàbriques, de les quals els arribava la contaminació fins a la llar. La dieta alimentària de les classes populars se centrava en fècules (pa, llegums i patates), bacallà i sardines. Per això la desnutrició, al costat del tifus i la tuberculosi, eren els principals problemes de salut que solien tenir els treballadors.[477] En aquesta època l'esperança de vida era baixa: en la seva Monografia estadística de la classe obrera (1867), Ildefons Cerdà assenyalava que l'esperança de vida era de 38,3 anys per als rics i 19,7 per als pobres.[478] Cal assenyalar que a mitjans de segle hi havia un índex d'analfabetisme del 46,5 %, major en el segment femení que en el masculí.[479]
Les noves condicions de vida van impulsar en la societat civil l'associacionisme: durant aquesta època van sorgir multitud de clubs i associacions de tota classe, tant en el terreny polític com el cultural, o simplement el cívic. Les principals van sorgir al voltant de moviments com les societats corals, els centres excursionistes, els ateneus i agrupacions científiques (Ateneu Barcelonès, Ateneu Català de la Classe Obrera), certàmens literaris com els Jocs Florals o cercles artístics com el de Sant Lluc o el Reial Cercle Artístic de Barcelona.[480]
Durant aquesta centúria la moda va seguir preferentment els corrents internacionals més en voga a cada moment: a principis de segle dominava la moda Imperi procedent de França, influïda per la estatuària grecoromana, amb vestits rectes i vaporosos; en els anys 1830, el romanticisme va posar de moda un tipus d'indumentària popular i castissa, amb vestits amples i pesats; a la fi de segle es va posar de moda el polisson. Quant a indumentària masculina, durant gairebé tot el segle es va seguir el patró anglès de pantalons llargs, armilla i levita. El 1876 es va formar La Confiança Societat de Mestres Sastres de Barcelona.[481] Pel que fa a la perruqueria, va evolucionar des de la professió de barber-perruquer cap a la nova coiffure d'influència francesa; el 1892 va obrir un luxós establiment Tomás Cebado, situat a la Rambla.[482] En l'àmbit de la gastronomia, el 1835 es va publicar el receptari La cuynera catalana, d'autor desconegut, un manual de la cuina catalana del moment.[298]
