A Life of Her Own
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | George Cukor |
| Protagonistes | Lana Turner Ray Milland |
| Producció | Voldemar Vetluguin |
| Dissenyador de producció | Cedric Gibbons  |
| Guió | Isobel Lennart |
| Música | Bronislau Kaper |
| Fotografia | George J. Folsey |
| Muntatge | George White |
| Vestuari | Helen Rose Rudi Gernreich |
| Productora | Metro-Goldwyn-Mayer |
| Distribuïdor | Metro-Goldwyn-Mayer |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units |
| Estrena | 1950 |
| Durada | 108 minuts |
| Idioma original | anglès |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | Drama |
| Lloc de la narració | Nova York |
        | |
A Life of Her Own és una pel·lícula estatunidenca dirigida per George Cukor, estrenada el 1950.
Argument[modifica]
Una noia arriba a Nova York i s'obre camí com a model. Quan la seva carrera està en ple apogeu s'enamora d'un home que està casat amb una dona impedida.
Repartiment[modifica]
- Lana Turner: Lily Brannel James
- Ray Milland: Steve Harleigh
- Tom Ewell: Tom Caraway
- Louis Calhern: Jim Leversoe
- Ann Dvorak: Mary Ashlon
- Barry Sullivan: Lee Gorrance
- Margaret Phillips: Nora Harleigh
- Jean Hagen: Maggie Collins
- Phyllis Kirk: Jerry
- Sara Haden: Smitty
- Hermes Pan: Sol
- Eloise Hardt: Ballarí
- Kathleen Freeman (no surt als crèdits): La telefonista a l'hotel Betsy Ross
Producció[modifica]
La història es va adaptar amb escreix a partir d'un relat curt, "The Abiding Vision", de l'autora britànica Rebecca West, que publicà en un llibre de 1935, "The Harsh Voice: Four Short Novels". L'administrador del Motion Picture Production Code Joseph Breen va rebutjar el guió original com a inacceptable, ja que va considerar que era "impactant i altament ofensiu" pel seu retrat de l'adulteri i la prostitució". Per tal d'adaptar la història al "codi" de producció, es va requerir al guionista Isobel Lennart que "demostrés que la situació adúltera és errònia i que els pecadors han de ser castigats pel seu pecat".[1]
El final original de la pel·lícula era que Lily moria, però l'estudi va insistir en un final més feliç. Cukor va desaprovar la interferència de l'estudi i no estava satisfet amb la pel·lícula.[1]
Nominacions[modifica]
- 1951: Globus d'Or a la millor banda sonora original per Bronislau Kaper
